Hello, everybody!
Aquesta setmana voldríem dedicar l’estona de música al pati a dos gèneres molt diferents en la forma però al mateix temps molt semblants en el seu fons; ambdós estils apel.len a sentiments que es troben al més profund del nostre cor: Estic parlant del flamenco i del blues, el blues i el flamenc, amb guitarra clàssica, guitarra elèctrica, percussió, baix, harmòniques, palmes i veus punyents que expressen tota mena de sentiments; dolor, alegria, malenconia, bogeria,etc….
Hi ha molt de veritat, puresa i honestedat en aquesta música i els músics i les cançons que escoltarem aquest dijous i divendres així ho corroboren.
Sentirem l’ Enrique Morente que des del celebrat “Omega” ens va oferir la seva particular revisitació d’en Leonard Cohen amb “Pequeño vals vienés “a més d’un homenatge al gran poeta granadí Federico García Lorca tal com va fer el llegendari Camarón gairebé dues dècades abans amb “La leyenda del tiempo“. L’alegria de Ketama i “Vengo de borrachera“, la destresa del més gran dels guitarristes, Paco de Lucía i el clàssic “Entre dos aguas“, la fusió dels germans Amador (Rafael i Raimundo) Pata Negra i el cover de “Pasa la vida” i una altra gran versió, “Al alba” de L. Eduardo Aute pel fantàstic José Mercé.
Pel que fa al blues disfrutarem amb l’electricitat i la foscor sortida dels estudis de la mítica Chess Records a la ciutat de Chicago de la mà de mestres de mestres com Muddy Waters “Got my mojo working“, Howlin’ Wolf “Spoonful” i el considerat King of the Blues per antonomàsia, el senyor B.B. King i el seu “Everyday I have the blues“. Tots aquests van influenciar moltíssim a una generació de joves músics que van triomfar i es van convertir en llegenda com el guitarrista britànic Eric Clapton que el sentirem a un tema titulat “All your love” de mitjans del 60’s col-laborant amb el bluesman anglès John Mayall i els seus Bluesbreakers.
Un altre gran guitarrista, en aquest cas irlandès, Gary Moore ens acompanyarà amb la seva guitarra ploranera des del seu gran disc dels 90 “Still got the blues“, demostrant que el blues és un gènere que podrà tenir més o menys éxit a les llistes però mai passa de moda.
Això queda patent en un “petardazo” a càrrec d’una de les darreres grans figures del R&B, el nordamericà Ben Harper juntament amb l’armonicista de Chicago Charlie Musselwhite a”The bottle wins again” (l’ampolla torna a guanyar) on es narra el mode de vida erràtic i autodestructiu de molts d’aquests bluesmen.
I també tindrem l’ honor de comptar amb una de les grans dames del jazz i del blues, la innoblidable Etta James donant-lo tot a un dels seus grans temes de sempre “At last”.
Blues, flamenco, negres, blancs, gitanos, payos… tots tenen en comú el mateixos sentiments i una expressivitat vertadera i honesta. No importa el color de la pell o la raça. Tots units per la música i l’art.
Enjoy
