La nostra escola és una masia pairal molt antiga que, tot i les millores que s’han anat fent al llarg dels anys, conserva un aire molt elegant i familiar que la fan especial i única. Com que no és una escola de nova creació ens trobem cada dia amb certs avantatges i inconvenients. Un dels clars inconvenients és que l’edifici consta de dues plantes i per accedir a la planta superior cal pujar escales. El curs passat vam haver d’ubicar un grup d’infants d’un any en aquesta planta superior i això ens va fer adonar que seria força complicat poder accedir als patis exteriors. A l’inici de curs es va optar per utilitzar les terrasses que hi ha al costat dels espais i, ja més endavant aventurar-nos a baixar les escales fins al pati.
Aquest any, ja que tenim escales, ens hem proposat de gaudir-les sense por, procurant trobar-hi un avantatge en lloc d’un inconvenient! La majoria d’infants no tenen pràctica de baixar i pujar escales, perquè o bé a casa no n’hi ha, o bé per la comoditat de l’adult, preferiu acompanyar-los a coll. Així que partim d’una descoberta del seu propi cos enfrontant-se a un nou repte motriu i hem observat com cada infant ha anat trobant la seva manera de pujar i baixar per si mateix. El primer que han necessitat és la nostra presència que els transmet confiança, i la nostra mirada que els proporciona tranquil·litat i temps perquè trobin la manera de fer-ho ells. Els adults tenim el poder de transmetre a través del nostre cos, mirada i paraules que ells són capaços de poder-ho fer.
A partir d’aquí i, cadascú segons el seu moment evolutiu, van trobant la manera que els és més còmode per poder baixar les escales: hi ha qui prefereix baixar-les gatejant d’esquena (algunes cames encara són més curtes que els graons!), altres s’agafen amb una sola mà o amb les dues a la barana, també qui necessita recolzar-se en la de l’adult… i l’infant posa la resta: la força necessària, l’energia, el pes dels seus actes…
Cliqueu aquí per veure més imatges
Tal com us vam explicar a la reunió pedagògica del passat 20 de novembre hi ha hagut una evolució molt gran d’unes setmanes ençà. Al principi, com que buscàvem que els infants trobessin la seva manera més còmoda i anàvem respectant els ritmes individuals, vam decidir partir el grup en dos i així, no només els podíem oferir una atenció molt més individualitzada sinó també respectar-los la seva essència. Un cop familiaritzats amb l’alçada dels graons, la barana… ja hem pogut unir tot el grup i baixar tots junts. Una de les claus fonamentals de l’èxit en baixar les escales és l’actitud de l’adult. Un adult present que acompanya, i sobretot, sobretot transmet confiança en l’infant en la seva vàlua i capacitat. L’infant sent que ell pot fer-ho tot sol i acostuma a connectar amb una seguretat emocional i un fer en coherència. Un cop ho aconsegueixen les seves cares de satisfacció parlen per si soles i no necessiten cap reforç positiu de l’adult felicitant-los per poder fer aquest camí cap a l’autonomia!!!
Així que us convidem a trobar el temps necessari per poder venir a l’escola i oferir-los que pugin/baixin per si sols les escales i gaudiu de com ho gestionen sota la vostra mirada amorosa.
