El dies 8 i 9 de març l’alumnat de 2n de Batxillerat per tal de complementar els continguts sobre la Guerra Civil Espanyola [1936-39], que s’imparteixen a la matèria d’Història, va gaudir d’una visita guiada al refugi antiaeri de la plaça del Diamant, al cor de Gràcia.
Amb nom de pedra preciosa i coneguda per la novel·la homònima de Mercè Rodoreda, la plaça del Diamant és un dels indrets que més recorden l’essència de poble que té el barri de Gràcia. Des de 1984 presideix la plaça l’escultura ‘la Colometa’, en homenatge a la protagonista de la novel·la. L’any 1992 es va descobrir a la plaça el refugi antiaeri construït durant la Guerra Civil, un dels més ben conservats de Barcelona. Situat a 12 metres sota terra, el refugi s’estén pel subsòl de la plaça i del carrer de les Guilleries. Conté un entramat de túnels amb parets i sostres revestits de maons on es podien refugiar unes 200 persones.
Durant l’explicació de l’historiador, especialista en règims totalitaris del s. XX, l’alumnat va reviure la crueltat de la guerra civil, encara recent en la memòria dels nostres avis. També van poder comprovar com les anomenades potències de l’Eix [l’Alemanya nazi i l’Itàlia fascista] utilitzaren el camp de batalla hispànic per a experimentar nous mètodes de l’enginyeria de guerra [bombardejos aeris], que més tard aplicarien sense pietat al llarg de la II Guerra Mundial sobre la població civil. De fet és per aquesta raó que Barcelona conserva encara refugis antiaeris d’aquesta època, bastits en molts casos per comunitats de veïns, per tal de protegir-se de la pluja de bombes a què es va sotmetre la ciutat.
En paraules de la Colometa: Tots els llums eren blaus. Semblava el país dels màgics i era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau. Havien pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals baixos i a les finestres de les cases, fosques, si es veia una mica de llum, de seguida xiulets. I quan van bombardejar des del mar, el meu pare va morir. No per culpa de cap bomba del bombardeig, sinó perquè, de l’espant, se li va parar el cor i s’hi va quedar. (…) En Quimet va dir els llums blaus el feien posar de mal humor i que si algun dia podia manar faria posar els llums vermells com si tot el país tingués el xarrampió, perquè ell, de bromes, també en sabia fer, i que això dels llums blaus era una cosa que no servia de res: que si volien bombardejar bombardejarien encara que els llums fossin pintats de negre.”.
Aquesta activitat ha estat organitzada per l’Àrea de Geografia i Història de l’Àmbit de Ciències Socials del centre.
