Famílies, quan estem a punt de finalitzar el primer trimestre del curs, a les portes de Nadal, ja tenim el grup complet!
En el primer escrit donàvem la benvinguda a la Dara, al Marc al Koorka i a l’Enzo. I ara volem donar la benvinguda a tots els altres infants i a les seves famílies que s’han incorporat. Al Jan, a l’Ousmane, al Grau que durant el mes de novembre i desembre han començat a l’escola bressol. I també al Breogán, que començarà la familiarització al gener, quan tornem de vacances.
En general són infants molt petits i amb molta dependència de l’adult. Nascuts entre març i juliol d’aquest any 2022.
Cliqueu aquí per veure més imatges.
En l’anterior escrit també us vam donar unes pinzellades del que suposa el procés de familiarització i ara volem continuar fent alguna reflexió més sobre aquest procés.
L’arribada per primera vegada dels infants que s’han incorporat ara a l’escola suposa començar un procés de separació, durant una estona més o menys llarga, de les figures familiars de referència. Aquest procés des de l’escola procurem que sigui respectuós amb les necessitats físiques i emocionals de cada infant, amb un acompanyament per part de l’adult.
Durant aquest procés es barregen tota una sèrie de sentiments, de vegades difícils de gestionar i expressar per part d’un infant que encara no parla. Els adults, a l’escola, oferim un entorn de seguretat als infants per tal que se sentin el més ben acollits possible, amb una actitud positiva, escoltant a l’infant per arribar a establir un vincle de confiança.
Acollir un infant a l’arribada a l’escola bressol és tot el procés d’adaptació que l’acompanya. Però, què vol dir acollir un infant a l’escola?
Acollir, és una actitud, una mirada, un llenguatge, un to de veu, l’expressió corporal, la complicitat, voler conèixer… una manera de fer i ser per part dels adults que acompanyen al llarg dels diferents moments del dia.
L’infant, per sentir-se acollit, s’ha de sentir volgut, estimat, reconegut, valorat, respectat, escoltat, còmode, a gust, confiat… ha de sentir que forma part d’un grup dins la seva individualitat.
Per arribar a crear aquests vincles necessitem espai i temps.
Adeqüem l’espai als infants, adaptat als diferents moments evolutius, per a què aquest sigui acollidor, que s’hi sentin còmodes, capaços i autònoms, un espai facilitador d’aprenentatges.
El temps sempre el marca l’infant. I els adults a l’escola procurem respectar els diferents ritmes, valorant què és el que realment necessiten els infants, tot i que de vegades sigui complicat i a vegades ens trobem dificultats per fer-ho. També som conscients que el temps dels adults és diferent del temps dels infants.
Ja portem gairebé tres mesos que per nosaltres seria el que pot necessitar un infant per adaptar-se. Durant aquest temps hem anat creant vincle amb els infants que es van incorporar al setembre – octubre. Amb la Dara, en Marc el Koorka i l’Enzo ja tenim moments de complicitat, mirades, somriures. A poc a poc hem anat observant com era la tonalitat i el llenguatge del plor per distingir-ne la forma, si era de gana, de son, de malestar, de cansament, d’enuig, d’enyorança… per saber-lo acompanyar diferencialment i poder descobrir com donar resposta a cadascun dels infants. Les llàgrimes són una forma d’expressió que hem de reconèixer, també, en els seus «cent llenguatges». I ara és el que estem fent amb en Jan, el Grau i l’Ousmane, ens estem coneixent.
El Koorka necessita molt la presència i el contacte amb els adults de referència per sentir-se segur i confiat. El Jan de mica en mica va tolerant més la separació amb la família. Busca a l’adult perquè l’ajudi i accepta de bon grat els braços de consol. El Marc mostra molt interès en bellugar-se i en voltejar cap a una banda i una altra. Pot passar llargues estones explorant i manipulant un objecte i alhora ens pot regalar un somriure. La Dara, es mostra encuriosida per tot l’espai i els objectes que li oferim. Li agrada anar al canviador. Fa servir l’escala per posar-se dreta i mirar a través del vidre, i amb un somriure ampli ens fa saber la fita que ha aconseguit. L’Enzo quan té totes les seves necessitats cobertes és capaç d’explorar tot l’espai reptant, observant i manipulant objectes, però quan alguna necessitat no queda del tot coberta, reclama a l’adult per donar resposta a aquesta necessitat. L’Ousmane és l’infant més petit del grup d’Enxanetes. Necessita molts braços per sentir-se acollit i segur. I respon a les nostres mirades a les paraules fent un somriure. El Grau fa pocs dies que s’ha incorporat, s’acomiada del pare o mare tranquil, durant una bona estona es mostra amb ganes d’explorar l’espai i els objectes fins que es fa conscient que els pares no hi són. De mica en mica el seu plor d’enuig va abaixant el to i va acceptant més el consol de l’adult.
Famílies, desitgem que gaudiu molt d’aquests dies de festa i que tingueu una gran entrada d’any!
