La gestació subrogada, que molta gent coneix com “mares o vendres de lloguer”, és una manera perquè les famílies que no poden tenir fills per elles mateixes aconsegueixin ser pares. Es tracta que una dona porti al ventre un nadó que després serà criat per altres persones. Tot i que sembla una idea interessant, aquesta pràctica no està permesa a tot arreu i hi ha molts debats sobre si és correcta o no.

A Espanya, per exemple, està prohibida per llei, però moltes parelles van a països on sí que es pot fer, com els Estats Units, Ucraïna o Geòrgia. En aquests llocs hi ha regles clares perquè tot surti bé, i alguns llocs, com Califòrnia, són molt populars per això. En canvi, a països com França o Alemanya, tampoc no es permet.

El procés funciona més o menys així: primer, els pares que volen tenir el fill fan un acord amb la mare que portarà l’embaràs, i després, mitjançant tècniques mèdiques, es crea un embrió amb òvuls i espermatozoides dels pares o de donants. Aquest embrió s’implanta a l’úter de la dona que portarà el nadó, i quan neix, el petit és lliurat als seus pares.

El preu d’aquest procés pot ser molt car. Als Estats Units, pot costar entre 80.000 i 150.000 dòlars, mentre que a llocs com Ucraïna és més barat, entre 30.000 i 50.000 dòlars. Aquests diners inclouen el pagament a la mare gestant, les visites al metge, l’assegurança i tot el que cal perquè el procés sigui segur i legal.

Les dones que volen ser mares gestants han de complir alguns requisits importants, com estar sanes, haver tingut altres embarassos sense problemes i tenir entre 21 i 35 anys. A més, han d’estar d’acord amb tot i fer-ho sense que ningú les obligui.

Tot i que per a moltes famílies és una oportunitat de tenir un fill, la gestació subrogada també genera moltes discussions. Hi ha gent que diu que podria ser una manera d’explotar dones que necessiten diners, mentre que d’altres ho veuen com una ajuda per a persones que no poden ser pares d’una altra manera. És un tema complicat que encara no té una solució clara.