L’ensenyament híbrid és una modalitat alternativa d’ensenyament i aprenentatge que combina l’educació presencial tradicional amb les classes virtuals i a distància. Aquest sistema va néixer per la popularització d’Internet i als avenços tecnològics que facilitaven l’accés a la xarxa. Aquest tipus de docència va suposar una gran alternativa per a tots aquells alumnes que per algun motiu (temps, distància, etc.) no poden assistir als centres educatius.
Es van realitzar unes enquestes, tant a alumnat com a professorat de batxillerat de l’institut Lacetània, per a poder conèixer-ne la seva experiència. Segons les respostes rebudes, comprovem que la majoria d’alumnat té les eines necessàries per seguir endavant amb el seu aprenentatge, que tenen clar l’horari per portar a terme les classes virtuals i que, si no hi ha problemes tècnics, procuren assistir a totes les classes. Així mateix, disposen de tots els contactes de companys i companyes per a poder col·laborar en els treballs conjunts. Malgrat tot, cal dir que els costa seguir amb unes rutines d’estudi, ja que l’ensenyament virtual els carrega més mentalment.
L’alumnat també comenta que majoritàriament sap allò que es treballarà a la matèria, ja que el professor o professora li ho ha fet arribar anteriorment i que, per sort, només en un percentatge molt petit, les sessions virtuals són una sorpresa. És important fixar-se en què el 50%, aproximadament, pensa que no està aprenent el mateix que en les classes presencials i l’altre 50%, opina que depèn de la matèria. Amb el que sembla que s’hagin posat d’acord, almenys un 80% dels enquestats, és que prefereixen seguir les classes presencialment i la resta, seguint el model híbrid. L’alumnat valora millor les classes presencials perquè poden interactuar amb companys i professorat més directament, la qual cosa els hi és més agraïda i satisfactòria per a poder seguir aprenent i es fa l’observació de què no s’ha tingut prou temps per adaptar-se a aquest model híbrid.
El professorat destaca que hi ha molta menys participació a les classes virtuals que a les presencials, ja que veuen que alguns dels alumnes i les alumnes no tenen les eines necessàries per seguir amb aquest model de formació i els que en disposen, no mostren suficient motivació amb aquest model d’ensenyament- aprenentatge. Segurament perquè l’ensenyament presencial és més proper i això fa que les explicacions arribin a l’alumnat amb molta més qualitat i profunditat.
A nivell de docència, la metodologia híbrida no ha suposat un canvi massa important amb aquella que ja s’acostumava a fer a l’aula, almenys en un 35% del professorat, però cal considerar que més d’un 40% ha necessitat una posada a punt de les noves tecnologies per portar a terme aquest sistema i, a vegades, un bon mal de cap. A més a més, el sistema imposat pel departament d’ensenyament ha suposat una feina extra per la majoria del professorat, qui troba a faltar, en ocasions, una previsió i un suport als docents. Una millor organització a nivell de centre i millors acords amb l’equip docent a l’hora de marcar uns objectius setmanals/quinzenals per tal de poder generar tranquil·litat a l’alumnat i assolir fites, hagués facilitat la feina de la majoria de professorat de batxillerat.
Per acabar, volem donar peu a una de les observacions que ens han fet arribar i que considerem prou importants per a cloure el nostre article:
“Les classes virtuals van en detriment de la qualitat de la docència, no només en aspectes com la dinàmica de la classe (participació, intervencions espontànies, expressions facials – malgrat les mascaretes-, debats…) sinó en la qualitat de l’atenció dels alumnes, la seva predisposició… En definitiva qui pensi que de forma virtual es pot fer un debat amb 30 persones, qui pensi que es pot fer el seguiment individualitzat com cal amb el suport i la correcció immediata; etc. Qui pensi que la classe virtual substitueix amb la mateixa qualitat a la classe presencial és que no és un professional de l’educació. Es poden minimitzar els danys, però no prou.”
Àlex i Iliass
Comentaris recents