Tots coneixem el que són les sardanes, però la majoria en té una percepció molt limitada. I és que molts de vosaltres quan penseu en sardanes segurament us imagineu un grup de gent gran ballant en una plaça, i no és així.
Realment hi ha molta gent jove dins de colles sardanistes, i si els demaneu l’opinió tots n’estaran contents i orgullosos, ja que no només és ballar, la majoria de cops la teva colla es converteix en una segona família, una família que et cuida, que t’estima i a la que tu també estimes.
A més a més, no totes les sardanes són sempre iguals, ni tots els concursos avorrits com pensa molta gent. I és que dins de tot això hi trobem també punts lliures, on pots ballar no només amb punts de sardanes tradicionals, sinó amb els punts que més t’agradin, fins i tot pots fer una guerra d’espases que acabi amb un vals i acabar la sardana aixecant una ampolla de rom com vam fer nosaltres.
Ho veieu? No sempre és tot com sembla.
També podem trobar concursos com el d’aquest cap de setmana passat a Sabadell, on diverses colles, tant infantils, juvenils, grans i inclús veterans, es van reunir per fer un concurs una mica diferent de tots els altres, el Conku-Loku. El concurs constava de diverses sardanes, però dins de cada sardana hi havia unes proves que havies d’aconseguir, sense deixar de ballar. Ara us n’explicaré unes perquè vegeu que pot ser molt divertit.
La primera que us explicaré va ser bastant entretinguda, tant per veure-la des de fora com per fer-la des de dins. Dos dansaires de cada colla que estigués ballant havien de sortir de la rotllana, un havia d’anar a buscar una sèrie d’objectes, l’altre havia d’anar a robar els banderins de les altres colles, i els altres, els que seguíem ballant, no podíem ni parar de ballar, ni de descomptar-nos, però sobretot havíem de protegir la bandera buscant estratègies per no deixar entrar l’altra gent a robar-nos les que ja havíem agafat. Va ser una de les més divertides però més complicades i molta gent va acabar a terra amb dues o tres persones a sobre intentant robar-li les banderes.
Una de les altres proves es va dur a terme amb un hula-hoop, el qual havíem d’anar-nos passant sense deixar-nos anar de les mans i sense deixar de ballar. Era simple però complicat a la vegada, ja que per donar-lo a l’altra persona te l’havies de passar primer pel cap i pels peus, i el que el lliurava a més persones feia més punts.
En una altra t’havies d’anar canviant de rotllana amb la teva parella, i per tant, estaves amb altres colles. Era com el joc de les cadires, si venia una parella i et tocava li havies de deixar el teu lloc i tu havies d’anar a tocar algú altre d’una rotllana que no fos la del costat. I pensareu que com es contaven els punts, doncs molt fàcil, la cobla anava parant de tocar, i si en el moment que no hi havia música t’havies quedat fora sense rotllana, et restaven els punts.
I l’última que us explicaré, però de les més divertides per dir-ho d’alguna manera, va consistir a menjar i beure. Tots ballaven menys una persona del grup, la qual a cada avís que li donaven havia d’anar a buscar diversos aliments. En el primer va haver d’anar a buscar dues ampolles d’aigua, en el segon dos paquets de galetes, i en l’últim un porró amb vi o suc depenent de l’edat de la colla. Tant les galetes, l’aigua, el suc o el vi només ho havien d’anar a buscar a la taula on estava preparat, i llavors us preguntareu quina és la gràcia. Doncs molt fàcil, tot el que anava a buscar ens ho havia de portar i anar repartint entre nosaltres, però no podíem deixar de ballar ni deixar-nos de les mans en cap moment. Llavors era la persona que anava a buscar els aliments, la que havia de donar-nos de beure i de menjar, i segons el que t’acabessis, aconseguies més o menys punts. Va ser una prova on la majoria de gent vam acabar xops, ja que molts cops et queia més menjar i beure a sobre que a la boca.
Doncs què espereu? Jo m’hi apuntaria ja.