Per acabar, la tercera i última entrega de guanyadors dels Jocs Florals us porta les obres premiades de Batxillerat . Gaudiu-los! (Fotos: Yol Bernadó)
BATXILLERAT:
POESIA:
TEMPS DIFÍCILS (Jordi Granja, 1r premi, 1r BAT A, CATALÀ)
Tot va canviar. Ningú ho pot discutir,
estar avorrit en rutina, es va fer.
Un virus va sorgir, fàcil no va ser
encara alguns els el toca patir.
I s’acabarà aquest llarg camí,
que tant ens va canviar, doncs cal dir prou
d’aquesta incertesa, d’aquest malson,
que tots esperem que en puguem sortir.
Tot va canviar. Que surtin noves veus
pels que no poden, que plogui pels meus
felicitat, amor i salut.
Tot haurà passat, i el que no ens han tret
romandrà conjuntament amb el dret
de poder recuperar el que vam ser.
PROSA:
LA ROSA AMOROSA (Carles Miramunt, 1r premi, 1r BAT A, CATALÀ)
Era un dia ben trist, els núvols eren baixos com la mar i grisos com el meu cor, res era igual des de que la mare era al llit. Aquesta nostàlgia és el que m’embriagava cada nit d’una tristor profunda i espinosa, com una rosa destenyida.
En aquell mes d’abril, només es sentien rumors sobre un drac ferit i malmès que corria pel poble. Aquella bèstia estava ja massa cansada d’un viatge quasi etern. Es deia que la sang d’aquest drac podria fer enamorar fins i tot la princesa més bonica i aquesta idea podia moure centenars de cavallers cegats pels diners.
En un dels meus viatges per collir flors per a la mare, la pluja va fer de les seves quan ja era gairebé al capdamunt de la muntanya. No vaig poder fer res més que refugiar-me dins una cova, fins que la pluja s’adormís, malgrat vaig ser jo la que va acabar ben adormida.
La profunda flaire de cremat que brotava de les parets de la cova em va despertar d’un salt. Hi havia una enorme figura verda escamada des de la cua al cap. Semblava ferida, però no només físicament, sinó que també en la seva expressió. En ella es podia veure una clara inseguretat cap a la meva persona, com qui veu una aranya al llit.
No vaig tenir temps de curar totes les seves ferides, doncs, un cavaller boig per la rosa va descobrir l’ amagatall gràcies al fum que eixia de la cova i no va dubtar ni un segon en treure-li la vida al drac amb la seva espasa. Tot seguit, vaig veure un altre color per primera vegada, el vermell, i no era pas de cap rosa. En aquell instant em vaig adonar que l’egoisme humà no té límits.
