Dilluns, 29 de setembre de 2025. Un matí assolellat —com sempre— al nostre institut Joan Ramon Benaprès. Al correu del centre, em trobo un correu electrònic de Rosa Roche, la nostra coordinadora de mobilitat. El missatge comença amb una frase que em fa aixecar les celles: “Avui és l’últim dia per sol·licitar una plaça Erasmus+ de formació per al professorat d’aquest curs 2025-2026.” Durant uns segons, em quedo mirant la pantalla pensant si encara hi soc a temps, si realment val la pena intentar-ho i, sobretot, si puc compatibilitzar-ho amb totes les altres coses del curs que tot just acaba de començar.

Tinc la safata d’entrada plena de correus: reunions d’equip docent, formacions obligatòries, programacions per preparar, apunts a mig fer i, per si no n’hi hagués prou, el projecte de la Sitja Welcome Point que cal executar com més aviat millor. El cap em diu que no em compliqui la vida i que em centri en la feina que ja tinc. Que no surti de la meva zona de confort anant a fer un job shadowing precisament en unes dates en què, als cicles, tenim les setmanes de formació amb professionals del sector.

També dubtava si pagava la pena participar en un procés selectiu (perquè tots sabem que, si ens hi presentem, en el fons és perquè volem ser triats). No sabia si tindria prou punts per ser escollit, ni si realment era el moment.

Ara, mirant enrere, entenc millor aquell moment. Davant de tanta feina i d’aquella sensació d’incertesa —de no saber exactament què anava a fer, de passar uns dies fora de casa amb algun company o companya que potser no coneixia—, vaig decidir escoltar la curiositat en lloc de la por. Em vaig dir a mi mateix que sí, i gairebé sense pensar-m’ho, vaig començar a omplir aquell formulari.

La resta, com es diu sovint, ja és història. Vaig tenir la sort que, per la meva puntuació, vaig ser un dels seleccionats per participar en el job shadowing i anar a Palerm, juntament amb la Rosa Roche, la nostra coordinadora de mobilitat, i l’Ot Sauret, company dels cicles de cuina.

Aquella setmana a Sicília va ser molt més que una estada formativa. Vam visitar l’Istituto Pietro Piazza, un centre de formació professional amb una llarga trajectòria en hostaleria i turisme. Allà vam poder observar com organitzen la seva formació de pràctiques i com treballen la col·laboració amb empreses del sector hoteler. Ens van explicar el seu sistema de treball a classe amb codocència, i com ho integren en el dia a dia de les seves aules. Nosaltres els vam poder explicar el nostre projecte de la Sitja Welcome Point i com ho desenvolupem dins de l’organització sense ànim de lucre de The museum of tourism en l’àmbit internacional, i els va agradar tant que s’han sumat al projecte i volen replicar un espai com el que tenim al nostre vestíbul per fer pràctiques reals al seu centre amb l’alumnat de turisme.

Entre activitats i trobades, vam participar en les seves classes (en el meu cas particular, vaig poder intervenir en alguna classe de turisme) i en interessants converses amb els docents sobre metodologies en l’FP. També vam visitar diferents hotels col·laboradors que ens van rebre amb una hospitalitat que feia honor a la fama italiana.

Més enllà de les activitats planificades, aquella estada em va permetre reflexionar sobre com es viu l’aprenentatge quan s’experimenta en un altre context cultural. Descobrir noves maneres de treballar, compartir idees amb companys d’altres països i contrastar com cada sistema prepara el seu alumnat per al món real va ser, sens dubte, la part més enriquidora de totes.

Tornar a casa després d’aquella experiència va ser gairebé com tornar d’un viatge interior. Més enllà del que vaig aprendre a Palerm sobre formació professional i gestió de projectes internacionals, em vaig adonar que sortir de la zona de confort és, sovint, la millor manera de créixer com a docent i com a persona.

Viure l’Erasmus+ des de dins em va fer veure quant de valor aporta a la nostra feina: obre la ment, reforça els vincles amb altres professionals i, sobretot, et recorda per què ens dediquem a educar. Tornes amb idees noves, però també amb més confiança i ganes de continuar millorant.

Si al setembre dubtava de si complicar-me la vida o no, avui tinc clar que aquella decisió tan impulsiva va ser una de les millors del curs. De vegades només cal dir “sí” a una oportunitat per adonar-te de tot el que ets capaç de fer.

Però si alguna cosa he après d’aquesta experiència és que els viatges no els fan només els llocs que visitem, sinó sobretot les persones que ens acompanyen pel camí. En aquest sentit, tant la Rosa com l’Ot van ser uns companys excepcionals: atents, divertits, professionals i sempre disposats a compartir i aprendre. Gràcies a ells, aquest job shadowing d’Erasmus+ va ser un 10 no només en l’àmbit professional, sinó també en el personal.

Guardaré per sempre un magnífic record dels dies passats a Palerm: de les converses, dels riures i de la sensació que formar part d’una xarxa europea d’educadors és una sort que ens fa créixer a tots.

Si algun dia teniu l’oportunitat de participar en una experiència semblant, deixeu de banda les pors i doneu una oportunitat a l’aventurer/a que tots portem dins. Sortir a descobrir, aprendre i compartir és, sens dubte, una de les millors maneres de continuar educant.