Fer un treball pràctic sobre l’entrevista anant a Barcelona per conversar amb el cap d’Esports del diari El País ha estat una experiència molt interessant. Juan Irigoyen em va rebre a la redacció del seu periòdic i el vaig poder entrevistar. Vam parlar de la seva manera d’enfrontar-se als entrevistats, però també de la seva feina i de l’actualitat esportiva a Catalunya.
– Soc a 1r de Batxillerat i, en la matèria ‘Periodisme”, treballem el gènere ‘entrevista’. M’agradaria preguntar-te si et sembla que l’entrevista clàssica de premsa escrita s’està perdent a causa de la quantitat de mitjans audiovisuals i els tipus de continguts en xarxes socials.
-No m’ho sembla. Fins i tot crec que l’entrevista en premsa escrita té un avantatge respecte de la resta de formats: que no està obligada a buscar el ‘highlight’, com han de fer a les xarxes socials, sinó que pot fer-se més en mode conversa. Ara, per exemple, nosaltres dos som aquí, estem xerrant i hi ha una
gravadora. Jo em puc oblidar de la gravadora, però si l’entrevista fos a la tele, on hi ha càmeres, llums i molta gent darrere, no sentiria que estic en una conversa i com entrevistat segurament evitaria obrir-me com sí que ho faria en una entrevista de premsa escrita.
-De totes les entrevistes que has fet, quina és la que més et va impactar, sigui positivament o negativa?
-En recordo dues. Una em va impactar per a malament. Va ser la que li vaig fer a Vicky Losada, que aleshores era capitana del Barça. Va arribar dues hores i mitja tard. Jo estava furiós del moment i ella incòmoda, i això va afectar l’ambient de l’entrevista. Ella m’ho responia tot amb monosíl·labs i allà és quan em vaig adonar que havia de fer alguna cosa per canviar el clima de la conversa, llavors li vaig preguntar què li passava i em va dir que tenia la regla. A partir d’aquell moment em va donar peu per a preguntar-li com era jugar amb la regla, què pot prendre i què no i com afecta a les esportistes aquesta situació. Xerrar una estona sobre aquest tema va permetre que el clima entre nosaltres millorés i que l’entrevista sortís bé. En canvi, amb el “Kun” Agüero, l’entrevista em va impactar per a bé. Amb els futbolistes intento generar una sensació d’empatia, perquè entenguin que no venen a una situació
incòmoda. I com jo també soc argentí i el meu equip i el d’Agüero són rivals, fem broma amb aquesta situació, ell va riure i va començar l’entrevista molt relaxat.
-Parlant justament d’un futbolista argentí com el Kun, sabem que aquest estiu hi ha Copa Amèrica, però també es juga l’Eurocopa i els Jocs Olímpics de París. Com afronta un periòdic un estiu amb tants esdeveniments per a cobrir periodísticament?
R. El diari s’organitza mitjançant el que anomenem ‘carpetes’. Cada periodista és responsable d’una carpeta, que pot ser el tenis, el Barça, el Reial Madrid… En el meu cas, jo aquest estiu tinc la carpeta de la selecció espanyola, de manera que viatjaré a l’Eurocopa i em quedaré fins que Espanya hi participi. Quan acabi de jugar el torneig, acabarà també el meu treball. I començaran les meves vacances, perquè com La Lliga torna a començar ja a mitjan d’agost, cal intentar fer vacances abans.
-Aquests tornejos d’estiu seran seguits principalment per xarxes socials en directe. És una cosa que succeeix cada vegada més. Veient això, com imagines el futur del diari en paper?
-Crec que, en el futur, els diaris en paper deixaran d’existir. I així deixarem de llegir les notícies ben jerarquitzades, com fa la premsa escrita, per a passar a llegir-les com fan les webs, on és més difícil jerarquitzar. En internet, a més, hi ha una espècie de crisi moral: s’anuncien notícies que després no són certes, i no passa res. Val tot. No hi ha conseqüències. I, d’altra banda, la premsa escrita no sap com adaptar-se als nous models de negoci. Han d’investigar-ho per a saber quines formes noves d’explicar històries poden funcionar. Però per a això necessites diners.
-Barça, Xavi… Entrant en el tema del futbol, del Barça, que és l’equip que tu cobreixes periodísticament, m’agradaria preguntar-te sobre la relació del club amb la premsa. Per què creus que els futbolistes del Barça donen tan poques entrevistes?
-Se senten més còmodes en el silenci. I en el club creuen que així mantenen controlat el relat que es vol donar cap a fora. Si no parla ningú, millor per al club, perquè així controla el seu missatge públic. Per mi està malament, perquè crec que acaba perjudicant els jugadors. Però entenc que té molt a veure amb la inseguretat dels que treballen la comunicació del club, que no se senten capaços de controlar el que diran els jugadors. Crec que com més a prop està el periodista del protagonista, millor. Perquè s’estableix una relació que acaba sent beneficiosa per al protagonista.
-En relació també al Barça, el seu entrenador, Xavi Hernández, sol criticar les preguntes que li formulen els periodistes en roda de premsa o en entrevistes postpartit. Quina opinió tens sobre aquest tipus d’actituds?
-Com a jugador, Xavi tenia un discurs acceptable, però com a entrenador el seu discurs és dolent o, almenys, no és tan bo. Encara és un entrenador jove, que no controla algunes coses. Buscar l’enemic a la premsa és més vell que el vent.
-Ho sents com una falta de respecte?
-No ho sento així. A mi m’és igual què en pensa ell del meu treball. Perquè ell no ha fet mai de periodista. No sap com és el meu treball. Un dels problemes actuals és que s’ha generat una espècie de ‘cultura de l’amiguisme’ per la qual alguns protagonistes creuen que el bon periodista és l’amic, el que sempre parla bé d’ell. I al final acabes pensant que la que està malament és la mateixa idea sobre què és un amic. Perquè un amic està per a poder dir-te: ‘estàs fent les coses malament’. I no per a
riure totes les gràcies.
-Vens d’un país, l’Argentina, on els periodistes esportius no confessen públicament quin és el seu equip. Aquí, en canvi, és a l’inrevés. Què n’opines d’aquesta diferència?
-Quan vaig arribar aquí em va cridar molt l’atenció. Se’m va fer estrany.
-Estrany per a bé o per a malament?
-Per mal. Evidentment, jo tinc els meus gustos, però que hi hagi distància entre els meus gustos i el que escric em sembla saludable. No soc del Barça, però vull que li vagi bé al club i també a la resta d’equips catalans. Per mi, un diumenge perfecte és que guanyin els tres equips catalans de Primera i que també guanyin els esportistes catalans d’altres esports, perquè així hi haurà més informació en el diari i la gent a Catalunya el comprarà més. Però, dit això, no tinc per què defensar la causa del Barça. No m’agraden els periodistes que són altaveus d’un equip o d’un partit polític. Si un és seriós en el seu treball, la gent entendrà que un és de fiar, que quan hi ha alguna cosa que està malament jo ho dic, i que quan hi ha alguna cosa que està bé, també.
-De quina manera s’aconsegueix l’objectivitat en el periodisme?
-No crec en l’objectivitat, crec en l’honestedat. Jo tinc una mirada sobre un fet, que és meva i no és de ningú més. Tu i jo davant un mateix fet diríem coses diferents. Però en la nostra manera de mirar hem de ser honestos.
-Quant a l’ofici de cronista esportiu, m’agradaria saber si escriure la crònica d’un partit sota pressió, amb poc temps per a lliurar-la, requereix tàctiques especials.
-Tens sempre una mica de por, angoixa de poder quedar-te en blanc. Però, en el meu cas, el que faig és arribar al partit amb molts temes treballats, amb paràgrafs ja escrits sobre el context del partit, com arriben els equips, un paràgraf sobre les alineacions… Són el que dic ‘paràgrafs de seguretat’, però, al final, intento deixar-me portar pel que ha estat el partit.
-Per a acabar m’agradaria tornar al format entrevista. Si poguessis triar per a entrevistar un personatge, viu o mort, a qui triaries?
-M’hauria agradat entrevistar a Diego Maradona. Més que res per a entendre el difícil que ha d’haver estat ser Maradona. I, fora del futbol, triaria a Thom Yorke, el cantant de Radiohead, la meva banda preferida.
Text i foto: Pol Martín Marzoa
