L’autor ens visita

L’AUTOR ENS VISITA: Miquel Desclot

El dilluns dia 12 de Març ens va visitar l’autor Miquel Desclot per fer-nos una xerrada sobre el llibre que es llegeix al curs de 1r. D’ESO, que porta per títol Oi, Eloi?, la visita la promou l’Institut de Lletres Catalanes, concretament el programa Lletres a les Aules.

L’alumnat va rebre l’autor amb treballs realitzats i inspirats sobre l’obra llegida, va poder escoltar de la pròpia veu de l’autor, tot un privilegi, com es va originar el llibre, el sentit de la poesia i ens va fer gaudir amb la recitació d’algun dels seus poemes.

Sembla ser que el llibre Oi, Eloi? Es va originar per allò que l’autor anomena “justícia poètica”, a causa de què havia fet un llibre per a la seva filla Clara sobre animals, perquè li agradaven força. L’autor volia que la seva filla es familiaritzés amb les paraules, la nena ja coneixia uns quants animals, i sobre ells, va escriure 63 poemes. L’autor li va posar el títol de Bestiolari de la Clara, que després de publicar-se l’any 92, l’editor va comunicar a l’escriptor que havia tingut molt d’èxit. I per aquelles casualitats de la vida, durant el mateix dia, va rebre la notícia que tindria un nen!!! D’aquí ve que l’autor digui que “per justícia poètica” aquell nen que havia de venir al món, també havia de tenir un llibre de poesies. Com que l’autor no sabia encara què li agradaria al seu nou fill, va fer un llibre amb diferents apartats, nou en total, i també contenia 63 poesies.

Pel que fa al seu títol, està relacionat amb una pregunta que l’autor escoltava força sovint a la família sobre obligacions que havien de ser realitzades, a tall d’exemple serveix: “Oi, Eloi que avui has fet el llit?”, “Oi Eloi que has fet el que t’han manat?”…

Com a moltes cases, a l’hora d’anar a dormir, els pares intenten trobar temps per aquells moments impagables de transmetre serenitat i tranquil.litat als seus fills menuts fins que s’adormin. Doncs bé, en Miquel, recitava un poema cada nit als seus fills, i al matí, els seus fills li recitaven el poema que havien sentit de la boca del seu pare el dia anterior, i, a més de jugar amb els sons, les paraules i la entonació, la recordaven, tot i que no sabessin realment el significat que tenia.

L’autor, amb passió, ens fa saber que la literatura és per a tothom, que no exclou a ningú, encara que algunes persones no sàpiguen llegir, perquè s’havia donat el cas en la seva àvia, que tot i no saber llegir, podia recordar molts poemes només d’haver-los sentit, de memòria.

Per altra banda, ens diu que els escriptors escriuen diferent perquè les paraules no només brollen del cervell sinó que hi ha una necessitat imperiosa de dir-les i de posar-les d’aquella manera, i és una força interna, una energia, que la sent tothom, l’emoció. Els humans, a diferència d’altres éssers vius, tenim la sort de comunicar emocions mitjançant l’entonació i les paraules. El que busca el poeta és sorprendre, personalitzar mitjançant els recursos estilístics a l’oient, o bé, al lector. Ens posa un exemple, que les paraules, igual com els artistes del circ, brillen quan són a la pista, perquè se’ls dóna un protagonisme específic mitjançant els sons, que produeixen música, ja sigui amb el ritme, la melodia, l’harmonia…En resum, el que fa en Miquel Desclot és portar les paraules a la pista de la poesia.

En el fet de gaudir la sonoritat de les paraules resideix la primera aproximació de la poesia, si encara som infants, no en captem ben bé el significat. És després d’uns anys o d’un temps quan realment ens adonem, mitjançant el pensament i la reflexió del què volen dir. En Desclot, ens presenta l’endevinalla com l’artista principal del llenguatge poètic, i ens fa saber que hi ha una raó, i és que ens fa pensar. No ens deixa indiferents.

Gairebé sense adonar-nos, com portats per la màgia de l’explicació, va arribar el canvi de classe, quan l’autor va voler respondre a allò que l’alumnat volgués preguntar, es van fer preguntes interessants sobre la dedicació de l’autor per a l’escriptura, quan va començar a escriure, la primera publicació, les obres més recents que ha publicat…i l’autor de manera concisa i amable les va contestar. I és que, la màxima llatina ho resumeix: “Tempus irreparabile fugit”.

Laura Costa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>