“Sigues el canvi que vols veure al món.”
— Mahatma Gandhi

Les Tanits hem acordat que el nostre repte principal amb el projecte d’aula “De gota a onada” serà fer un treball de conscienciació per poder canviar hàbits que repercuteixen directament en l’estat del nostre riu.

Però, què vol dir exactament conscienciar? Diverses Tanits expliquen el seu punt de vista. No és fàcil definir una paraula d’aquest tipus, però a poc a poc consensuem que “fer pensar als altres sobre la importància d’un fet” és una bona manera de fer-nos entendre.

I com podem conscienciar els altres? En aquest punt de la conversa sorgeixen idees ben diferents: fer vídeos explicatius, crear cartells i pancartes, escriure una cançó o passar per les aules dels nostres companys i explicar-los la problemàtica. Totes aquestes idees les deixem anotades a la pissarra, a prop de la nostra xarxa de coneixements.

Dies més tard, les mestres ens ensenyen unes imatges impactants. Hi podem veure creacions de grans dimensions fetes amb material reciclat, col·locades en diferents indrets de pobles i ciutats. Són instal·lacions artístiques que volen transmetre un missatge important i que fan que les persones que hi passen a prop no puguin evitar aturar-se per mirar-les.

En una de les fotografies observem un cartell amb un text i un lema. De seguida pensem en els lemes que ens van compartir les noies d’Anoia pel Clima.

— I si nosaltres fem una creació així? —diuen algunes Tanits.

D’altres infants ho veuen complicat, però també coincideixen que cal intentar-ho per saber si és possible.

— Què podríem dir amb la nostra creació? Quin missatge volem donar per començar a conscienciar?

No triguem gaire a posar-nos d’acord, perquè recordem perfectament quina de les informacions sobre el riu ens va impactar més: una burilla contamina 50 litres d’aigua dolça.

Ja ho tenim. Comencem!

“Adopta el ritme de la natura: el seu secret és la paciència.”
— Ralph Waldo Emerson

Després de les pluges intenses de fa unes setmanes, les Tanits vam decidir anar fins al parc fluvial per observar el riu Anoia. Les Alícies ens havien explicat que hi havien vist molta més aigua de l’habitual… i no ens ho volíem perdre!

Només sortir de l’escola, gairebé sense adonar-nos-en, ja anàvem mirant a terra. Ens fixàvem en la brossa, en els petits residus, en tot allò que algun dia podria acabar al riu. Sens dubte, estem ben sensibilitzats i sensibilitzades! Sobretot ens cridaven l’atenció les burilles. Les anàvem comptant mentre caminàvem… i el número no parava de créixer. Ens preguntàvem, una mica indignats:
—Com pot ser que hi hagi tantes persones que no llencin les cigarretes a la paperera?

Entre converses i preguntes, vam arribar al pont petit per on passem quan anem al bosc. I de seguida vam quedar bocabadats: hi havia moltíssima més aigua que altres vegades, i el pont estava gairebé a punt d’inundar-se! Ens hi vam apropar amb calma, vigilant de no relliscar, i vam començar a observar:

—L’aigua ha crescut, arriba més amunt!
—Sí, ara hi ha més profunditat!
—I també és més ample!
—Mireu quina força que té l’aigua, xoca contra la pedra del pont!
—Fa bombolles i fa soroll!

Vam demanar fer silenci per escoltar bé el riu. No va ser fàcil… però finalment vam aconseguir parar l’orella. Llavors ho vam notar: el so de l’aigua.

—Em quedo més tranquil·la quan escolto el riu —va dir algú.

I tenia raó. Aquell no era un soroll molest, era un so relaxant i agradable. Això ens va portar a parlar de la diferència entre soroll i so, i vam coincidir que el que sentíem ens feia sentir bé.

Però recordàvem que havíem vingut a observar la quantitat d’aigua. Les pluges havien fet créixer el riu i semblava més viu, més alegre. Vam agafar una canya i la vam posar dins l’aigua. Després hi vam fer una marca amb un retolador per saber fins on arribava. No era una mesura exacta, però ens serviria per comparar-la si hi tornem un altre dia. Quan vam treure la canya i vam mirar la part que havia quedat submergida, ens vam adonar d’una cosa sorprenent: era gairebé tan llarga com l’alçada de la Lucía!

—Si la Lucía es fiqués dins el riu, només li veuríem una mica el cap! —vam dir, impressionats.

Ens vam endur la canya cap a l’escola per poder-la mesurar bé. Quan ja tornàvem, vam veure una canonada gran. En aquell moment no hi sortia aigua, però a terra hi havia un rastre ple de tovalloletes seques i brutes.

—Quin fàstic!

Ens va fer molta pena veure aquell paisatge tan brut per culpa de les persones. Anoia pel Clima tenia raó, vam recordar. I vam tornar cap a l’escola amb la canya a la mà, el cap ple de preguntes i el cor amb ganes de fer coses per millorar el nostre entorn.

“No heretem la Terra dels nostres avantpassats, la prenem en préstec dels nostres fills.”
— Proverbi cultura indígena nord-americana

Arriba el dia en què les noies voluntàries d’Anoia pel Clima ens visiten a l’escola. Les esperem amb molta il·lusió: d’una banda, perquè farem una entrevista i és la primera vegada que ens enfrontem a aquest repte; de l’altra, perquè esperem obtenir respostes i idees que ens ajudin a continuar construint el nostre projecte i a començar a dissenyar actuacions per cuidar el nostre riu.

Abans de la visita, preparem l’aula distribuint taules i cadires i tenint a punt tot el material per prendre nota de tot el que ens explicaran. La Txell i la Sílvia arriben a la classe amb un somriure i una bossa “sospitosa”. Es presenten i ens expliquen qui són i a què es dediquen; la seva tasca a l’entitat és voluntària, i la realitzen amb molta il·lusió, a banda de la seva feina professional.

Comencem l’entrevista i anem formulant les preguntes. Elles ens responen de manera clara i entenedora, acompanyant les explicacions amb lemes i exemples reals que ens ajuden a comprendre la magnitud del que ens expliquen. “Volem un riu net i viu”, ens diuen, un dels lemes d’Anoia pel Clima. Net, perquè actualment podem observar que l’aigua del riu Anoia no ho està, i per això és important no tocar-la directament amb les mans i anar sempre protegits amb guants. I viu, perquè fa anys que costa veure-hi peixos, per exemple.

A mesura que avança l’entrevista, van traient de la bossa diferents residus: tovalloletes, plàstics d’envasos diversos (alguns que semblen de cartró, però que també contenen plàstic), i fins i tot pedres de sabó. “Sabó?”, a algunes Tanits això ens sorprèn molt. Elles ens expliquen que el sabó en pols que alguns ciutadans utilitzen a la rentadora, juntament amb els olis i greixos del menjar, pot compactar-se i formar aquestes pedres blanques que també acaben contaminant el riu.

“El vàter no és una paperera”, ens recorden la Sílvia i la Txell, un altre dels lemes de l’entitat que han de repetir sovint. Moltes persones hi llencen restes de menjar, tovalloletes i altres productes que causen un gran impacte ambiental. L’aigua de les canonades no sempre arriba primer a la depuradora; una part important va directament al riu, arrossegant tot allò que s’hi ha llençat. Nosaltres mateixos hem pogut veure aquestes canonades sense filtre i restes de tovalloletes molt a prop del pont que creua el parc fluvial. Fins i tot ens ensenyen residus com embolcalls de caramels de Reis o restes de petards de les cercaviles. Aquests ens impacten especialment, “com és possible?”. Les voluntàries ens expliquen que tota la brossa que veiem als carrers, tard o d’hora, acaba al riu. El vent i l’aigua de la pluja s’ho emporten tot, sobretot en dies de pluja intensa com els que estem vivint.

Però el residu més perillós és la cigarreta. Ens expliquen que els filtres retenen molts dels tòxics del tabac perquè no entrin directament al cos del fumador o fumadora. Quan una burilla es llença a terra, tots aquests tòxics queden allà. Quan arriba al riu, el filtre es mulla i allibera substàncies nocives que poden contaminar fins a 50 litres d’aigua dolça. Aquesta dada ens impacta moltíssim i de seguida la deixem anotada als nostres fulls. També ens expliquen que, de vegades, han trobat residus de grans dimensions llençats als ponts o barrancs, com matalassos o televisors.

Al final de l’entrevista preguntem: “Què podríem fer les Tanits pel riu?”. Sobretot, ens animen a fer un treball de conscienciació amb la població. També podem col·laborar en neteges del riu, però ens recorden que “de res serveix netejar el riu si no canviem els hàbits de llençar-ho tot”. Hi estem totalment d’acord: cal ser conscients que depèn de tots nosaltres, i dels nostres actes, que el riu pugui tornar a estar net i ple de vida.

Sens dubte, la visita de la Txell i la Sílvia d’Anoia pel Clima ens ha ajudat a empoderar-nos encara més i a agafar forces per continuar avançant cap al nostre objectiu: ajudar i cuidar el riu Anoia.

Gràcies, Txell i Sílvia, per compartir amb nosaltres el vostre temps i la vostra estima pel riu. Sou una font d’inspiració i un autèntic motor de canvi!

“La paraula no és només un mitjà d’expressió, sinó una manera de relacionar-nos amb el món.”
— Paulo Freire

En descobrir que l’associació Anoia pel clima treballa directament en el nostre riu, vam decidir posar-nos en contacte amb elles a través del correu electrònic. Aquesta decisió ens va portar a activar coneixements previs i a reflexionar plegats sobre com comunicar-nos de manera clara, respectuosa i adequada al destinatari.

Abans d’escriure vam fer memòria sobre com s’envia un correu electrònic i quines parts ha de tenir aquesta “carta” digital. Ens vam posar d’acord sobre la informació que volíem transmetre i vam pensar quin to era el més adient. Aquest procés ens va permetre treballar l’expressió escrita de manera funcional, prenent consciència de la importància de fer-nos entendre i de cuidar la llengua que utilitzem. La redacció del correu va ser col·lectiva. Sortint a la pissarra, vam construir el text entre tots i totes, revisant-lo a mesura que avançàvem. Aquest moment va donar peu a parlar d’ortografia, però també de cohesió i coherència, i a entendre que escriure és un procés que implica pensar, revisar i millorar.

Quan finalment vam enviar el correu, ho vam fer amb l’esperança de rebre resposta. Dies més tard, en obrir el correu de l’aula, la sorpresa va ser gran: Anoia pel clima ens responia afirmativament. Estaven disposades a venir a la nostra escola, escoltar-nos i respondre a totes les nostres preguntes. L’alegria va ser compartida; veure com persones que no ens coneixien s’interessaven pel nostre projecte ens va ajudar a entendre el valor de l’altruisme, del compromís i de la participació ciutadana.

Vam tornar a respondre el correu per agrair el gest i proposar una data. Un cop confirmada la trobada, vam començar a preparar l’entrevista de manera cooperativa. En petit grup, vam pensar quines preguntes ens calia fer per continuar avançant en el projecte, seleccionant la informació que consideràvem rellevant. Després, en rotllana, cada grup va compartir els seus dubtes i preguntes. A mesura que escoltàvem els altres, ens vam adonar que una mateixa idea pot expressar-se de maneres diferents i que cal evitar repeticions. Aquest intercanvi ens va ajudar a millorar les preguntes, a fer-les més clares i precises, i a prendre decisions conjuntes.

Per passar les preguntes a net, vam treballar per parelles amb els Chromebooks. Vam aprofitar l’activitat per conèixer eines digitals bàsiques: el Drive com a espai d’emmagatzematge compartit i el document de text com a eina per escriure col·laborativament. Crear un document, posar-li nom i transcriure les preguntes va ser una oportunitat per desenvolupar habilitats digitals i organitzatives.

També vam experimentar amb el format del text, descobrint les possibilitats de la lletra, la mida o el color. Aquest moment ens va servir per reflexionar sobre l’ús responsable de les eines digitals i la importància de no perdre de vista l’objectiu del treball. Finalment, amb les entrevistes acabades, les vam imprimir i deixar a punt per al dia de la trobada.