“L’aprenentatge és experiència, la resta és informació”, Albert Einstein.

Quan les Alícies ens hem centrat en la recerca d’un tancat pel jardí, hem arribat a la conclusió que en necessitem de dos tipus: un per tancar la zona del sorral i un altre per senyalitzar la zona de jardí. Aquesta decisió provoca que hàgim de tornar a baixar al jardí i tornar a prendre una mesura important; la llargada del sorral.

Aquest cop, però, som més ràpids. Ara ja dominem la col·locació de la cinta mètrica, sabem ajudar-nos i llegir les mesures que apareixen. Ho tenim: la llargada del sorral és de 10 metres i 46 centímetres. Podem tornar a la classe.

La mesura de l’amplada ja la teníem d’aquella primera vegada que vam prendre mesures, la recuperem de la documentació de la llibreta i la compartim en veu alta: l’amplada del sorral és de 276 centímetres.

“I ara què hem de fer per saber els metres de fusta que necessitem per tancar el sorral?”, preguntem. I la resposta no es fa esperar, “Hem de sumar-ho tot!”, responen una majoria. Les Alícies ho veuen fàcil, i com ara estem engrescats i engrescades amb les sumes en aranya, ja imaginem emocionats aquesta suma de tres sumands. Però, atenció! Tenim dues mesures en centímetres i una en metres, “Podem sumar metres amb centímetres?”… la resposta sembla negativa, però dubtem, i posem un exemple: “Podem sumar patates amb cogombres?”… Ara sí, la resposta és clara, “NO!”.

Se’ns planteja una situació matemàtica complexa, passar de metres a centímetres, hem de transformar els 10 metres en centímetres per poder sumar totes les mesures. Comencem recordant aquell saber que ja havíem treballat: en un metre hi ha 100 centímetres. I busquem un material per poder representar aquesta equivalència, un material que ens ajuda a posar imatge a conceptes que a priori poden ser difícils de comprendre. Agafem els reglets de les centenes i anem representant metre a metre la conversió a centímetres. Alhora, anem sumant de 100 en 100. Aquest procés l’anem construint entre tots lentament, incidint en la comprensió i interpretació del que estem fent. Les mestres tenim clar que aquest aprenentatge és complex i que, segurament, caldrà buscar altres situacions en què calgui fer aquesta conversió per tal d’interioritzar aquest procés, però sempre hi ha una primera vegada i és aquesta que se’ns planteja. A més a més, sorgeix fruit de la necessitat, i això sempre és una oportunitat.

Finalment arribem al resultat: 10 metres són 1000 centímetres. Però abans juguem amb el llenguatge matemàtic, exagerem la vocalització de cada paraula per perdre la por als números grans… “DOOOOOS CENTS, TREEEEES CENTS, QUAAAAATRE CENTS”… En realitat, el nom dels números ja ens donen pistes de com s’escriuen… “CIIIIINC CENTS, SIIIIS CENTS, SEEEEET CENTS, VUUUUIIIIT CENTS, NOOOOUUUU CENTS”… I arribem al DEU CENTS! Però no, el DEU CENTS no existeix, podria dir-se així, però tenim una altra paraula, el MIL. I un cop tenim els metres transformats, afegim els centímetres de la llargada que ja teníem, 46. Finalment arribem a tota la mesura de la llargada: 1046cm.

Amb totes les mesures en centímetres podem passar, ara sí, a fer la suma en aranya de les tres mesures. Aquesta suma la fem junts a la pissarra, és la primera vegada que la fem amb tres sumands i són números grans. Aquest càlcul ens ajuda a parlar de la importància de ser endreçats i endreçades quan descomposem, així com quan fem les teranyines buscant les sumes fàcils entre nombres. De l’ordre dependrà l’èxit en el resultat, per tant, calma i atenció. De mica en mica anem desenvolupant-la fins a aconseguir el resultat final: 1598cm. Algunes Alícies veuen clarament els 15m i 98cm, i ens adonem que pràcticament això són 16 metres i ho arrodonim. Ara bé, si ens fixem en el nostre sorral, tenim dues files de llistons de fusta per tal de tenir certa alçada i que no s’escapi la fusta. “Necessitem el doble de fusta!”, responen alguns. I compartim què vol dir això del doble i com trobar-lo, finalment acordem que demanarem 32 metres de fusta per tancar el sorral. Aquest tancat el demanarem a Fustes Closa, una empresa que tenim a prop. Quant ens costarà?…

“El amor a todas las criaturas vivientes, es el más noble atributo del ser humano”, Charles Darwin.

Fa uns dies el Sergi va trobar un ocell mort al nostre jardí, es tractava d’un pardal. I com acostuma a passar últimament a la nostra classe, fem la demanda de poder mirar-lo amb la lupa binocular. A la classe i després d’observar-lo (qui volia, és clar!), parlem sobre què en podem fer ara amb el cos. El record de Juneda el tenim encara present, així que decidim baixar al jardí per enterrar-lo. Ara, l’ocell serà l’aliment d’altres éssers vius del nostre jardí. I així sorgeix una nova paraula a la nostra classe: els descomponedors.

La mateixa natura té mitjans per poder “reciclar” les restes orgàniques a través de la descomposició. Sense el paper dels descomponedors a la natura, les restes de les plantes mortes, les fulles dels arbres, els animals morts i els seus excrements s’acumularien arreu. Per tant, els descomponedors tenen una funció clau en el cicle de la matèria! Són “recicladors” de la matèria orgànica, descomponen el material de tal manera que els vegetals se’n poden alimentar. I així torna a començar el cicle.

Ves per on, dies més tard l’Amàlia i la Tasnim troben un descomponedor jugant al jardí: un cuc de terra! A la classe ens el mirem amb la lupa, però també busquem informació que ens ajudi a saber una mica més sobre aquest animal. Descobrim així que el seu cos està format per anells, que la seva pell és molt delicada i que respira a través d’ella, que no té potes, però tampoc ulls ni orelles… i que és un invertebrat. “Un què?”, se sorprenen moltes Alícies. Intentem esbrinar què pot voler dir aquesta paraula, fins que el Gabriel recorda què vol dir i ens ho comparteix, “és un animal que no té ossos”. Aquesta resposta no ens deixa indiferents, alguns pensen que sembla una mica increïble, d’altres no ho veuen tan estrany. El cuc de terra ens obre un tema més a la classe: la classificació dels animals.

“Reunir-se és el principi, seguir junts és avançar, treballar junts és l’èxit”, Henry Ford.

Després d’uns mesos documentant-nos sobre diversos aspectes importants sobre els arbres que tenim al jardí, però també sobre les plantes en general, comencem a pensar en els canvis que volem aconseguir en aquest espai que volem reconstruir.

Primerament, treballem de manera individual, cadascú de nosaltres imagina i pensa en elements i materials nous per poder afegir. Alguns d’ells els tenim clars, ja que han anat apareixent en moltes de les converses que hem mantingut al llarg d’aquest projecte. A més a més, la Cristina ens mostra fotografies de jardins diferents que ha trobat, alguns d’escoles i d’altres espais públics. Entre les nostres idees individuals i la nova inspiració, ens atrevim a dibuixar aquest jardí acabat. Quan el tenim acabat, el pengem al costat del primer dibuix que vam fer del jardí, un dibuix al natural en blanc i negre. Amb totes les nostres obres penjades, passegem per observar-les amb deteniment. Aquesta passejada no només ens serveix per compartir les noves idees de cadascú sinó que ens adonem de com hem millorat a l’hora de dibuixar! Ens sorprèn veure com som més detallistes i cuidem les formes, les proporcions i la ubicació dels elements; i ens anem felicitant discretament.

Més tard, ens hem trobat a la rotllana per prendre decisions importants. “Què volem al nostre jardí?”, hem deixat anar i, de mica en mica, moltes mans han volgut compartir tot el que pel cap bullia. Representar les nostres idees a través del dibuix i poder observar de manera visual les idees dels altres ens permet una comprensió més detallada. Aquest fet provoca que pràcticament totes les Alícies vulguin participar i aportar, i així creix i s’enriqueix el nostre projecte, però també així ens sentim partícips i responsables de la transformació que pretenem. A la pissarra digital hem anat fent una llista de totes les idees consensuades entre tots i totes, i després ho hem documentat a la llibreta. Per acabar de representar tots aquests canvis nous hem repartit una fotografia en blanc i negre del nostre jardí actual. Cada Alícia ha dibuixat i pintat cadascun dels nous elements i els ha enganxat sobre la fotografia en l’espai on se l’imagina.

I amb aquesta fotografia acabada, cadascú a distribuït sobre una cartolina els tres treballs visuals sobre el jardí que mostren la nostra evolució tant pel que fa al dibuix com a les idees.

“Todo consiste en practicar, observar y tener la debida paciencia. El progreso no tiene límites. Hay mucho que aprender”, Alex Raymond.

Gràcies a l’observació de l’Israa i la Tasnim, hem pogut posar-li nom a dos arbres més del nostre jardí. La pista per esbrinar-ho ha estat el fruit que vam recollir mesos enrere, la disàmara. Aquest fruit de forma peculiar, ha estat un dels materials més utilitzats al nostre sorral en estones de pati per jugar. Qui ens havia de dir que era un petit tresor, ja que a a més a més de guardar en l’interior les llavors d’un arbre, ens ajudaria a poder posar nom a dues espècies més del jardí, l’AURÓ!

Amb els Chrombooks hem volgut buscar més informació sobre aquest arbre per a emplenar una fitxa tècnica. Just quan buscàvem dades més concretes, hem descobert que hi ha moltes espècies diferents d’aquest arbre, però que les més comunes en la nostra zona són la d’auró blanc i la d’auró negre. “I quina espècie tenim al nostre jardí?”, ens hem preguntat. Per saber-ho no hem tingut més remei que buscar informació de totes dues per tal de saber les diferències entre l’una i l’altra.

Llegint amb atenció hem anat prenent nota per després compartir-ho en gran grup. Després de la nostra conversa acordem que la mida de les fulles i el color de l’escorça són les característiques que ens poden ajudar a diferenciar-los! Per una banda, mesurem les fulles que tenim al collage de la classe i comprovem que, les que tenim amb la mateixa forma, no són de la mateixa mida. Comencem a pensar que podríem tenir un auró de cada… però per acabar de comprovar-ho decidim baixar al jardí per mirar el color de les escorces. En la informació trobada ens explicava que les línies que dibuixen l’escorça així com el color són diferents. Ens prenem el nostre temps i observem amb atenció. Sobretot ens detenim en els talls de les branques i corroborem un cop més que, efectivament, en tenim un de cada! Al nostre jardí tenim un auró blanc i un auró negre!

Com a curiositat hem descobert també que, la fulla de la bandera del Canadà, és la fulla d’un auró, en aquest cas, d’auró roig, una altra espècie més a afegir a la llista!

“El arte no es lo que uno ve, sino lo que uno hace ver a los demás”, Edgar Degas.

Mesos enrere descobríem un nou arbre gràcies a unes fulles que vam trobar al passeig d’Igualada després d’un teatre. Aquelles fulles groguenques van cridar força la nostra atenció, la forma era ben especial! Semblaven un ventall. A l’escola vam poder posar-li nom a l’arbre gràcies als llibres de consulta que teníem a la classe. Bé, gràcies als llibres i a la nostra concentració i atenció en llegir! El nom de l’arbre també ens va sorprendre: GINKGO. Era una barreja entre màgic i estrany, inclús divertit.

Setmanes després, la Cristina ens va presentar una proposta artística nova a partir d’una fulla de Ginkgo. Aquesta proposta va sorgir després de descobrir i veure l’obra de l’artista castellanomanxega Noelia Medina, una il·lustradora a la que li agrada jugar amb objectes quotidians i transformar-los donant-los una altra vida.

Casualitats de la vida, la Noelia Medina va realitzar una sèrie d’il·lustracions a partir de fulles de Ginkgo, totes ben divertides i originals. Hem dedicat una estona a observar-les bé, inspirant-nos i motivant-nos per, seguint la seva tècnica, atrevir-nos a fer la nostra!

Aquest ha estat un treball interessant que ens ha permès deixar volar la imaginació. Primer ens hem mirat molt bé la fulla triada, l’hem observat per ambdós costats, posant especial atenció a la forma i als petits detalls. Sobre el paper l’hem col·locat en la posició adequada i l’hem enganxat amb delicadesa amb cola i pinzell. Després, mitjançant un llapis, hem continuat el dibuix creant un nou personatge i una nova escena que hem resseguit amb retolador negre. Abans de donar-la per finalitzada, li hem creat un marc i li hem posat nom. Les obres Ginkgo han estat tot un èxit!

“Ninguna persona ignora todo. Nadie lo sabe todo. Todos sabemos algo.Todos ignoramos algo. Por eso siempre aprendemos”, Paulo Freire.

Les Alícies hem arribat a un punt interessant en el nostre projecte d’aula. Fa unes setmanes ens vam plantejar la necessitat de mesurar el jardí per conèixer les dimensions, ja que si hem de comprar el material per fer el nou tancat serà una dada imprescindible.

Baixar al jardí, cintes mètriques, mesures, números,… les ganes de portar-ho a terme ens van engrescar tant que vam baixar sense pensar en el COM ho faríem. Però també aquestes situacions estan plenes d’oportunitats per aprendre així que les mestres ens van deixar fer. Minuts després sorgeixen les primeres hipòtesis, però també arriben les primeres frustracions, el jardí és massa llarg per fer-ho sols. Arribem a la classe amb la sensació que no ha anat bé l’experiència i decidim reprendre la conversa a la tarda.

En la següent sessió compartim què ha passat i decidim fer les coses de manera diferent. A la classe ens tornem a situar, mirem el plànol de l’escola, ubiquem el jardí i ens fixem en la seva forma geomètrica; el rectangle. Observem que tenim dos costats molt llargs, que en direm el llarg, i dos costats més curts, que en direm l’ample. Després, compartim les estratègies per poder prendre mesures i que tothom pugui tenir clar com tornar a baixar al jardí. Establim que sols és molt complicat, ja que la cinta mètrica és fàcil de moure-la i que la mesura no sigui exacta, així que baixarem per parelles i ens ajudarem. Alguns infants a més a més expliquen quin procés creuen que cal seguir per mesurar bé: “fixar la cinta mètrica en el 300 que és el màxim i així no es tancarà sola”, “fer una marca a terra amb un pal per saber on arribava el 300”, “obrir la cinta mètrica fins al 100, que és un metre, i anar comptant d’un en un”, “si obrim fins al 300, comptarem de 3 en 3”...

I tornem a baixar, per parelles aquest cop, i amb les idees més clares de COM ho farem. Després a la classe, dies més tard, compartim les mesures que hem trobat. Tenim dubtes, perquè no hem arribat als mateixos números, tot i que s’assemblen. D’altres infants no tenen el resultat perquè han de fer una suma molt llarga… Decidim fer una de les sumes junts, una suma curiosa. Aquesta suma que tenen la Mar i la Carla sembla difícil perquè hi ha un símbol que alguns reconeixem com el símbol de la multiplicació. I expliquem com va sorgir.

Quan elles mesuraven el jardí, trigaven molt a apuntar els resultats pel fet d’anar fins a la carpeta i tornar, a vegades dubtaven de la marca que havien fet i havien de repetir el procés… La Cristina les va donar una idea, comptar les vegades que posaven la cinta mètrica oberta fins al 300. Quan van acabar, van comptar que havien posat la cinta mètrica 9 vegades, i les va ensenyar a representar aquesta mesura així 9 x 300. “És una multiplicació!”, diuen alguns. Però en fer la pregunta “i què vol dir multiplicar?”, la resposta era complicada de trobar. Aprofitem l’experiència per adonar-nos que darrere d’aquesta operació hi ha una suma i li posem nom al símbol “X”, a partir d’ara li direm “vegada”. Si tornem a llegir l’anotació de les dues Alícies, diem: “9 vegades 300”; haurem de sumar 9 vegades el 300. A poc a poc a la pissarra anem dibuixant una suma en aranya, que tot just fa uns dies hem introduït a la classe. Aconseguim arribar al càlcul de 2700, però ens costa entendre què vol dir aquest número. Llavors tornem a fer memòria i recordem que els 300 cm també poden ser 3 m. I repetim la suma en aranya de 9 vegades el 3 i arribem al 27. La Mar i la Carla van trobar que el jardí mesura 27 metres.

Però encara és una nova mesura que no coincideix amb les mesures dels altres infants que ja tenim anotades a la pissarra. Seguim pensant i sorgeix la necessitat de demanar a algú una cinta mètrica més gran que 3 metres per poder prendre mesures més fiables. I pensem en el Toni conserge, ja que ell utiliza moltes a l’escola. L’anem a buscar i li fem la pregunta, el Toni ens explica que ell té una cinta mètrica de 25 metres de llarg. Ens emocionem, creiem que aquesta cinta ens facilitarà molt la feina.

Tornem a mesurar el jardí, entre tots i totes anem aguantant la cinta al terra que és llarguíssima i quan estem a pocs metres del final, la cinta ens marca 25 metres, la mesura final. De seguida sabem que hem d’afegir una segona cinta que posem just on acaba l’altra i la subjectem. La segona cinta ens marca 6 metres i 44 centímetres quan arribem al final del nostre jardí. A la classe tenim clar que cal tornar a fer una suma i la fem junts a la pissarra: “25 + 6, i després afegirem els 44 centímetres”, diuen moltes Alícies. Ho tenim, el nostre jardí mesura 31 metres i 44 centímetres de llarg i 2 metre i 76 centímetres d’ample.

Hem estat dues setmanes llargues realitzant hipòtesis, fent proves, atrevint-nos a fer, ens hem equivocat i hem tornat a començar. Finalment, tenim les dades que necessitàvem per seguir, però sobretot tenim la certesa que dels errors del principi n’hem après i molt!

“La bellesa d’una flor prové de les seves arrels”, Ralph Waldo Emerson.

Després de la visita de la brigada i de l’extracció de la resta del xiprer mort, vam voler aprofitar el material resultant. Vam pujar a la classe part de la fusta i l’escorça, però també una petita part de les arrels que van tallar.

Precisament les arrels van ser la part que més ens va cridar l’atenció. Imaginàvem que serien grans, però veure-les de prop ens va deixar bocabadats. A la classe hem pogut apropar-nos i tocar-les, compartint sensacions ben diferents de les textures. I, alhora, hem aprofitat per mirar una petita part en les nostres lupes binoculars i fixar la nostra atenció en petits detalls que el nostre ull a simple vista no pot observar. Després, hem fet un dibuix d’elles i hem buscat un racó de la classe per poder-les penjar. Coincidim tots i totes en l’olor “d’arbre” que s’ha impregnat per la nostra classe en tenir un record del xiprer entre nosaltres.

“Hem de construir una societat més amable, més humana, més lenta i més connectada amb el món natural”, Heike Freire.

El xiprer mort del nostre jardí va ser el causant del nostre projecte d’aula, gràcies a ell i a la curiositat per saber què li havia passat van engegar tot un seguit de preguntes i hipòtesis que requerien sabers i descobertes. Alguns de nosaltres vam buscar a internet possibles respostes a la causa de la mort, i en petit en grup n’hem estat parlant a partir d’una infografia que les mestres ens han fet arribar. La lectura comprensiva i la reflexió compartida de després, ens porten a descartar algunes de les causes que al text es mencionen, com són els incendis i la sequera. Però ens queda el dubte de si l’arbre ha mort perquè s’ha fet vell o per alguna malaltia. La segona opció, per malaltia, és la que més ens convenç; amb tot, esperarem als experts per corroborar-ho.

Setmanes més tard, la brigada ve a l’escola per acabar la feina que van començar a principi de trimestre; han d’arrencar el que queda del tronc del xiprer. Abans, a l’aula, decidim aprofitar aquesta visita. Primerament, volem saber què li ha passat a l’arbre, i com la brigada està informada creiem que ens podran aclarir tots els dubtes que tenim. En segon terme, volem quedar-nos a veure com extreuen l’arbre i demanarem permís. I, per últim, volem demanar si ens deixarien quedar-nos amb una mica de les arrels i del tronc.

I així ho fem! Demanem permís i la brigada accepta que ens puguem quedar mentre treballen, però a una distància prudencial. Mentre amb l’excavadora van fent la seva feina, ens emocionem en veure com les arrels comencen a aparèixer. Són grans, i són moltes, no les imaginàvem així. Hi ha tantes arrels que el Kiko ha de continuar insistint, estan molt ben fixades a la terra i no és tan fàcil com ens pensàvem. Finalment, acaben arrencant l’arbre i nosaltres cridem de l’alegria. El Kiko s’apropa a nosaltres i ens atén amablement. Ens explica que l’arbre estava malalt a causa d’un fong que es diu Seiridium, aquest fong provoca que algunes branques vagin morint, per això veiem que s’anaven posant de color marró. Malauradament, curar aquesta malaltia és molt complicat, pràcticament impossible. Ens alerta, a més a més, que caldrà estar pendent de la resta d’arbres, ja que pot ser contagiós. Després, ens deixa agafar arrels per portar-les a la classe, i talla el tronc perquè puguem utilitzar-ho.

Gràcies Kiko i nois de la brigada per resoldre els nostres dubtes, i per deixar-nos veure com treballeu!