“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

“El dubte és l’origen de la saviesa.”

René Descartes

Fa alguns dies que les Alícies estem ben confoses amb la ubicació del nostre hotel d’insectes. Teníem molt clar que havia d’estar situat al bell mig de la natura, envoltat de vida, vegetació i silenci. Ens semblava que aquell era, sens dubte, el lloc més idoni per oferir refugi als petits invertebrats. Tot i això, a mesura que aprofundíem en el tema, vam descobrir que en aquests espais naturals els insectes ja troben amb facilitat els materials necessaris per construir les seves pròpies llars, hivernar o amagar-se.

Aquesta nova informació ens va fer replantejar algunes de les hipòtesis inicials. Vam descobrir que és a la ciutat on aquests animals tenen més dificultats per trobar espais adequats per protegir-se durant l’hivern i que, per tant, on és més convenient d’instal·lar. Aquesta idea va fer trontollar allò que fins aleshores donàvem per descomptat.

Uns dies més tard, vam saber que els actuals Tintins havien construït un hotel d’insectes quan estaven a petits. Aquesta descoberta ens va animar a fer-los una visita i demanar-los que compartissin amb nosaltres tot allò que recordaven: aspectes importants, recomanacions o qüestions que consideressin rellevants per al nostre cas.

De la trobada ens vam endur informacions noves i d’altres que reafirmaven idees que ja havíem sentit. Però n’hi va haver una que ens va permetre connectar amb una observació que alguns infants que es queden a dinar a l’escola ja havien fet. Un tintin ens va explicar que les vespes i les abelles utilitzen les canyes que hi ha a l’interior dels hotels d’insectes i que, quan les trobem tapades amb terra o fang, és senyal que a dins hi ha —o hi ha hagut— vida.

La veritat és que vam comprovar que moltes de les canyes del nostre hotel estaven tapades, fet que ens va portar a pensar que potser aquest espai tenia més activitat del que havíem imaginat.

Tots aquests dubtes ens van conduir a cercar quins són els requisits necessaris per instal·lar adequadament un hotel d’insectes. Entre tots, vam llegir les recomanacions i vam anar marcant amb una creu o un tic si el nostre hotel les complia o no. D’entre totes, però, n’hi havia dues que ens van generar especial incertesa i en elles vam dibuixar-hi un interrogant:

• L’hotel d’insectes ha d’estar protegit per teulada impermeable.
• Cal que estigui orientat al sud.

A partir d’aquí, ens vam posar d’acord per quina de les dues recomanacions volíem començar a investigar, convertint-nos, segons les Alícies, en científics!

Per tal d’organitzar-les, ens vam distribuir en petits grups i vam elaborar dues llistes de materials segons si pensàvem que eren permeables o impermeables. Teníem moltes ganes de comprovar si allò que pensàvem era cert, així que l’endemà vam portar les nostres idees a la pràctica.

Vam simular la pluja i, amb l’ajuda d’un comptagotes, vam comprovar la permeabilitat dels diferents materials, deixant-hi caure aigua de manera continuada. Finalment, vam anotar els resultats obtinguts per poder arribar a una conclusió i prendre una decisió plegats.

Aprendre a conviure amb la fauna auxiliar és entendre que la natura ja sap com autoregular-se.”
Jordi Puig

A l’inici del projecte, les Tanits ens van explicar que alguns arbres del jardí de l’escola s’omplien de pugó i que, com a conseqüència, el terra del pati esdevenia enganxós. També ens van comentar que les marietes podien ser una bona aliada per combatre aquest problema. Aquella informació, però, va quedar en suspens durant un temps.

El temps d’observació al jardí de l’escola i la curiositat per buscar i mirar amb atenció van donar fruit: entre les fulles caigudes dels arbres vam trobar una petita sorpresa, una pupa de marieta que, al cap de pocs dies, es va transformar en una marieta adulta. Aquesta troballa va marcar l’inici d’un nou camí d’aprenentatge, ja que vam començar a parlar i investigar aquest insecte amb més profunditat.

Amb la voluntat de respondre a la pregunta Com poden ajudar les marietes al nostre jardí?, vam demanar com a tasca de casa la recerca d’informació. El resultat va ser un recull que vam compartir a la rotllana i que ens va permetre conèixer el seu cicle vital, l’alimentació, l’hàbitat i altres característiques rellevants.

Entre la informació consultada, ens va sorprendre especialment un titular:

Al món hi ha més de 5.000 espècies diferents de marietes.

Nosaltres només n’havíem trobat dos de diferents i, tot i que ja no les teníem, vam buscar les fotografies del moment en què les vam trobar. En intentar identificar-ne el nom, vam descobrir una nova informació que ens va deixar bocabadats: l’existència de la marieta asiàtica, una espècie invasora que es pot reconèixer perquè és més gran i presenta una taca blanca en forma de M o W al cap. Sorprenentment, les dues marietes que havíem tingut a l’aula presentaven aquesta característica.

Aquesta descoberta ens va desanimar inicialment, però les Alícies vam mantenir la convicció que necessitàvem marietes autòctones per combatre el pugó quan els arbres tornessin a tenir fulles. Vam pensar que, a la primavera, podríem anar al Parc Fluvial o a altres espais naturals per recollir-ne i portar-les a l’escola, una idea que vam deixar anotada com a opció viable.

Fa uns dies, vam reprendre la conversa sobre les marietes i el pugó i a la rotllana va sorgir la idea que el pugó no era un problema exclusiu del nostre jardí, sinó que afectava moltes plantes i arbres arreu. Ens vam preguntar qui s’encarrega de cuidar els arbres dels pobles i ciutats i quines mesures s’utilitzen per protegir-los.

La resposta la vam trobar a través de la visualització de diverses notícies. Vam descobrir que molts ajuntaments de ciutats catalanes utilitzen la fauna auxiliar per combatre les plagues, col·locant caixes amb larves de marietes penjades als arbres com a alternativa als tractaments químics. 

En cercar informació sobre Vilanova del Camí, però, només vam trobar notícies relacionades amb tractaments fitosanitaris, sense cap menció a l’ús de marietes. 

Davant d’això, la reacció va ser unànime:

Nosaltres també volem caixes de marietes al nostre jardí.

De seguida vam anar a avisar al Toni. Ell es posarà en contacte amb el Quico, un dels responsables de la brigada que ens van aconsellar les Tanits i que és un gran expert en plantes. Necessitem que vingui a l’escola per exposar-li el què hem descobert i fer-li la proposta d’introduir larves de marietes al jardí de l’escola i, per què no, també a la nostra ciutat.

I aquesta setmana hem organitzat les idees i les hem posat per escrit per poder-les compartir quan ens visiti el Quico. De moment, les Alícies restem a l’espera, amb la il·lusió que aquest intercanvi ens ajudi a fer un pas més en la cura del nostre jardí i, alhora, a contribuir a una mirada més respectuosa i sostenible envers la natura que ens envolta.

«El que fem cada dia importa, i podem decidir quin impacte volem tenir.»

Jane Goodall

Ja a l’inici del nostre projecte d’aula, l’Alguer va fer la proposta de construir un hotel d’insectes. En aquell moment, però, aquesta idea no va tenir gaire acollida. D’una banda, el desconeixement sobre què era exactament un hotel d’insectes va generar dubtes; i de l’altra, l’aula era plena de petits invertebrats i la gran majoria preferia quedar-se’ls i tenir-ne cura dins la classe.

Amb el pas del temps i gràcies al recorregut del projecte, els aprenentatges que anem adquirint com a principiants entomòlegs ens ajuden a entendre que el millor espai perquè els invertebrats visquin és la natura i no pas l’aula.

Quan comencem a parlar de la pregunta Com ens ajuden?, aquesta proposta torna a aparèixer com a resultat d’un llarg procés de conversa i reflexió. En aquest camí ens plantegem els avantatges i els inconvenients de potenciar la presència d’insectes i altres invertebrats al jardí de l’escola.

Totes les Alícies tenim clar que, perquè els insectes vinguin i s’hi quedin, necessitem moltes plantes i flors. Per aquest motiu, algunes opten per la idea d’omplir el jardí de vegetació, convertint-lo en un espai ple d’olors i colors diversos. Tot i que la imatge que ens fem d’aquesta proposta és molt atractiva, de seguida apareixen contrapropostes.

El jardí és, principalment, un espai d’observació, de descoberta i, sobretot, de joc. Partint d’aquesta realitat, altres Alícies expressen que no podem jugar entre insectes com abelles o vespes, ja que ens poden picar. A més, considerem necessari preveure una distància adequada per tal que aquests animals puguin viure amb tranquil·litat.

En veure que el jardí no acaba de ser l’opció més adequada, l’Alguer recupera la proposta de construir un hotel d’insectes. Algunes de nosaltres ens adonem que ja n’hi ha un en un racó de l’escola. Tanmateix, les Alícies que fan aquesta descoberta ens expliquen que no hi observen cap invertebrat a prop. Descrivim on es troba i què té al seu voltant, i de seguida ens adonem que està envoltat de ciment i que només té unes quantes plantes sense flor al darrere.

Arribem a la conclusió que la manca de vida animal es deu a la seva ubicació i tenim clar que, si volem construir un hotel d’insectes, aquest ha d’estar situat en plena natura. I afavorir la biodiversitat a la nostra ciutat sempre és una bona opció!

“Els insectes són els veritables governants del planeta.” 

 Edward O. Wilson

Fa uns dies vam iniciar un procés per posar ordre a la gran quantitat d’informació que havíem anat recopilant sobre els invertebrats. Aquest primer trimestre s’ha convertit en un temps de descoberta apassionant que ens ha permès endinsar-nos en el món d’aquests petits animalons i comprendre aspectes essencials per prendre decisions fonamentades i ajustades a la nostra realitat. L’interès ha estat tan viu que per la nostra aula han desfilat invertebrats de tota mena, vius i morts, així com exemplars en diferents fases del seu cicle vital. Erugues, marietes, larves, escarabats, cucs de terra i de l’arròs, llimacs, caragols, saltamartins, vespes asiàtiques, papallones, formigues, plegamans i fins i tot alguns sense nom conegut han format part del nostre dia a dia.

Així, la classificació final que vam adoptar ens va conduir a posar el focus en dos grans grups: els anèl·lids i els artròpodes. Els primers, sense potes; els segons, amb potes i amb una varietat sorprenent. De fet, avui ja coneixem molts invertebrats amb potes, i quan fem rotllana en sabem mencionar un bon grapat. Ens hem adonat, a més, que fa dies que hem interioritzat una de les característiques essencials dels insectes: sempre que apareix un nou artròpode, el primer que fem és comptar-li les potes! Si en té sis, podem afirmar que es tracta d’un insecte. Aquest petit gest s’ha convertit en una eina clau per introduir-nos en la classificació dels artròpodes i aprendre a identificar-los a simple vista.

Amb l’ajuda d’imatges reals i d’una pauta de classificació, ens hem dedicat a observar i a descobrir les característiques principals dels diferents grups. En plena immersió en aquesta tasca, l’Alguer va arribar un matí amb un grapat de “bitxos bola”, tal com els vam anomenar en un primer moment. La sorpresa i la curiositat es van estendre ràpidament per l’aula. Els vam observar en petits grups, primer a ull nu i després amb el microscopi; els vam manipular amb cura, vam comptar les seves potes i vam descobrir el seu exoesquelet, aquesta coberta rígida que protegeix els artròpodes. El recompte de potes —catorze!— ens va conduir a una pregunta important: a quin grup pertanyien? Vam descobrir que es tracta dels porquets de sant Antoni, uns crustacis gairebé únics pel fet de viure a terra ferma i excepcionals pel nombre de potes.

Entre tots aquests descobriments, però, hi ha un insecte que ha captat especialment la nostra atenció. Un petit ésser que hem trobat sovint al nostre jardí i que ens fascina cada vegada més. A partir d’ara, la nostra mirada se centra en ella: la marieta, un insecte que voldrem conèixer a fons per entendre el seu paper en l’equilibri del nostre petit ecosistema.

“A la natura, res no existeix tot sol.”

Rachel Carson

Durant la sortida al bosc amb motiu de la Festa de la Tardor, vam gaudir d’un matí ple de joc, aventures i descobertes, especialment relacionades amb la recerca d’invertebrats.
Les Alícies ens vam endinsar plenament en el treball d’observació i exploració i ens vam convertir en veritables investigadores.

Al llarg de la sortida, van localitzar diversos llimacs i altres petits animalons que després vam portar a l’aula per continuar-ne l’estudi. Entre les troballes, també hi havia un pregadéu, que vam identificar com a insecte a partir de l’observació directa de les seves sis potes i dues antenes, i el vam capturar per portar també a l’aula. 

Paral·lelament, els infants més petits de l’escola van localitzar un cuc de terra de dimensions considerables i, pensant en el treball que estàvem fent, ens el van portar. 

Aquest fet va donar peu a noves observacions i preguntes; i a l’aula, vam examinar el cuc amb deteniment: el vam descriure, el vam mesurar i el vam observar amb el microscopi, registrant i fotografiant el procés per documentar-lo.

Uns dies més tard, a partir de la lectura d’una petita notícia i del treball previ sobre els descomponedors, vam iniciar un procés de descoberta i reflexió sobre el paper dels cucs de terra a la natura i al nostre jardí. Sabem que aquests animals contribueixen a la salut del sòl, ja que l’airegen amb els seus túnels i s’alimenten de matèria orgànica, transformant-la en nutrients que les plantes poden aprofitar. Aquest coneixement va generar una pregunta central: què havíem de fer amb el cuc que ens havien portat? Volíem cuidar-lo a l’aula? O era millor deixar-lo en llibertat al jardí?

Per prendre una decisió, vam buscar informació en diferents recursos: vam llegir materials específics i vam visualitzar projeccions que expliquen la seva morfologia, alimentació, hàbitat i reproducció. A partir d’aquest aprenentatge, vam comprendre que la presència de cucs de terra és un indicador de salut del jardí. Per això, ens vam proposar comprovar si el nostre espai exterior n’era ric.

Durant dos dies consecutius vam explorar-lo, però no en vam trobar cap. Això ens va portar a plantejar diverses hipòtesis: el curs passat, les Tanits sí que n’hi havien localitzat, així que potser nosaltres hem d’esperar que plogui per observar-los a la superfície. 

També vam relacionar-ho amb el fet que el cuc procedent del bosc no s’havia enterrat després de canviar-li la terra per terra del jardí, tot i que l’havíem mantingut humida i li havíem proporcionat restes vegetals. Aquesta observació ens va fer pensar que potser aquest tipus de sòl no li agrada al nostre cuc de terra. 

Finalment, el cuc va morir i vam decidir enterrar-lo perquè pogués tornar a formar part del cicle natural.

“Quan entens com funciona el cicle de la vida, descobreixes que tot allò que mor, en realitat, continua vivint d’una altra manera.”

David Attenborough

La nostra aula s’omple dia a dia d’invertebrats morts que observem amb detall: amb els ulls, les lupes i els microscopis. Fa uns dies, ens vam adonar que l’eruga morta havia començat a canviar de color per un extrem, s’estava tornant marró. 

L’Ismail va dir-nos que creia que s’estava descomponent! 

Aquesta paraula ens va fer pensar. Què vol dir descompondre’s? i entre tots vam acabar decidint que era com “desintegrar-se” o “desfer-se”. Llavors vam recordar el que ens havien explicat les Tanits: hem d’enterrar els invertebrats al jardí perquè es converteixin en nutrients per a les plantes. 

Aquesta tasca era fàcil i vam decidir que, passats uns dies d’observació, seria una feina que hauríem d’anar fent periòdicament.

Gràcies a l’observació del què li va passar a l’eruga, vam formular la pregunta: Com passa això?

Tot i que vam intentar imaginar la resposta, aquesta no era fàcil i vam necessitar llegir un petit text sobre els descomponedors i els seus protagonistes: alguns insectes, els bacteris i els fongs. 

• “Com que no veiem res, a l’eruga hi ha bacteris que l’estan desfent!”, va comentar un infant.

Semblava que en el cas de l’eruga ho teníem clar.

Però, i en el nostre jardí, hi ha descomponedors que ajuden a créixer les plantes i els arbres? 

De totes les nostres recerques ha sortit una gran llista de descomponedors: cucs de terra, fongs, caragols, formigues, bacteris… Tots ells són petits grans treballadors de la natura. Sense la seva ajuda, les restes d’animals i plantes s’acumularien, i la vida no podria continuar.

Ara sabem que, fins i tot allò que sembla “mort”, forma part d’un gran cicle ple de vida.

“Tot allò que viu, canvia. I en aquest canvi hi ha la meravella de la vida.”
Jane Goodall

Fa uns dies, a les Alícies, érem tres éssers vius més!

Un matí, en arribar a l’aula, ens vam trobar una sorpresa: tres petits invertebrats que l’Eva havia trobat en unes plantes. Davant del nostre interès, va decidir portar-los, juntament amb una part de la planta, per poder-los observar i investigar plegats.

L’endemà, una de les Alícies ens va mostrar una imatge de la nostra eruga i vam descobrir que es podia convertir en una papallona reina. Aquest descobriment ens va portar a parlar sobre els canvis, les etapes i el cicle vital d’aquest petit animaló.

Amb el microscopi digital vam poder observar-la de molt a prop, i gràcies als llibres de l’aula i altres materials manipulatius, vam aprendre a ordenar les fases del seu cicle. També vam dedicar un temps a diferenciar entre capoll i crisàlide, i a identificar què caracteritza una papallona i què una arna.

A partir d’aquí, vam iniciar un petit diari d’observació, on cadascú anotava els canvis i descobriments en diferents moments del procés.

CANVIS INESPERATS

Uns dies més tard, en tornar de dinar, vam quedar sorpresos amb nous esdeveniments: vam trobar una substància verda a terra i vam veure que l’eruga gran es movia molt de pressa, d’una manera inusual. La vam deixar dins la capsa per continuar observant-la, i de seguida van sorgir noves preguntes i hipòtesis:

 “Potser està buscant un lloc per començar la seva transformació?”
“Pot ser que la substància verda sigui la seva pell?”

Així, les Alícies hem après que la vida és canvi constant, i que la mort també acompanya la vida, ajudant-nos a mirar-la amb respecte, curiositat i tendresa. 

“El detall insignificant és sovint la porta d’entrada al meravellós”, Louis Pasteur

On tot comença…

Durant l’estona d’esbarjo trobem una arna intentant sortir de l’espai del sorral, on ha quedat mig atrapada. Moguts per la curiositat i el respecte, de seguida anem a buscar un pot lupa a l’aula per poder-la observar de prop i li afegim algunes fulles i branquetes perquè pugui alimentar-se i sentir-se còmode.

Un cop a l’aula, és el moment d’informar a tothom de la nova troballa i d’aturar-nos a observar-la amb atenció i parlar-ne. Ens adonem que el petit insecte té l’ala ferida. 

“Podem curar-la i ser veterinaris d’insectes!”, proposa una Alícia, i aquest suggeriment esdevé una espurna que encén encara més la participació i motivació de la resta, “sí, podem curar insectes!”, i “tenir un hospital aquí a la classe”, i un “hotel d’insectes com el que hi ha al skatepark”…

A partir d’aquí, comencem a explicar-nos les nostres experiències a casa amb petits invertebrats: “La meva “prima” té una mantis que està embarassada!” – ens explica la Yanira; “ i la mantis es menja al seu marit” – afegeix l’Ainet. “I com pot ser? No s’escapa si té ales?” – pregunta l’Ismael, molt sorprès. “Jo tinc cargols a casa”– diu el Nil- “i jo tenia cucs de seda”– afegeix la Gala.

Comença a bullir quelcom en el grup, i l’aula s’omple de converses, preguntes i reflexions que mostren un interès creixent pel món dels éssers vius més petits. A poc a poc, la curiositat es va transformant en un veritable desig d’aprendre, comprendre i cuidar.

De la curiositat al pensament crític

L’endemà, durant una estona de cura del jardí, una nova troballa revifa encara més l’interès: una vespa gegant parada a terra. “Atrapem-la!” i de nou la portem a l’aula.

Així reprendrem la conversa del dia anterior i de nou sorgeix la proposta de tenir cura dels insectes i els bitxos per després deixar-los lliures.

Així i tot, la voluntat de cura ve acompanyada del sentiment de rebuig vers alguns petits éssers vius, ja que som conscients de que molts d’ells sovint són una molèstia. Parlem dels mosquits, les mosques, les formigues i en diem  “bitxos dolents”, ja que ens piquen i ens perjudiquen quan estem al jardí. En canvi, sabem que altres són beneficiosos per les plantes del nostre jardí, tal com ens ho comunica l’Ainet. No sabem ben bé per què, però alguns més opinem el mateix i decidim anomenar-los “bitxos bons”. Ho tenim molt clar: 

Volem cuidar i curar bitxos i insectes que siguin bons pel jardí. 

Posant nom als petits protagonistes

Amb tantes descobertes, sorgeix la necessitat de parlar amb precisió. Sovint diem bitxos, vespes, marietes, cargols o aranyes, i també insectes… però ens preguntem si tots els noms són vàlids quan volem parlar d’aquells que trobem al jardí.

La setmana sense pantalles ens descarta l’opció de buscar per internet, així que trobem una alternativa que no coneixíem i que tenim a l’escola: els diccionaris.

Entre totes les Alícies intentem descobrir com utilitzar-los i per a què serveixen, i ens n’adonem com és d’importat escriure bé les paraules que volem buscar per tal de trobar-les. Així, comencem confegint amb les lletres mòbils: BITXO i INSECTE. Aquest és un treball que ens fa parlar de les lletres que ens “enganyen” i que sonen diferent de com s’escriuen. 

Després, en petits grups busquem les dues paraules i prenem nota de les definicions i les compartim en el grup a l’acabar. 

• Bitxo: pebrot petit i molt picant.

• Insectes: classes d’animals invertebrats petits, amb antenes, sis potes i a vegades ales.

Descobrim que la paraula bitxo, en català, no descriu cap animal, sinó un pebrot picant! I que no tots els éssers petits que trobem són insectes —el caragol, per exemple, no ho és.

Per tant, aprenem una nova paraula clau: invertebrats, la qual ens servirà a partir d’ara per anomenar els petits éssers vius del nostre jardí i poder començar a identificar-los i descriure’ls.

Una petita ferida ha estat la llavor que ha despertat en nosaltres el desig de cuidar el nostre entorn més proper; l’inici d’un projecte que vol contribuir a mantenir viva la vida que ens envolta.