El passat divendres vam anar a ballar sardanes a Cassà dins la campanya " La sardana a l’escola".

Vam aprofitar la sortida per visitar Romanyà, si voleu saber què vam visitar llegiu la notícia completa.

Si en voleu veure les fotos, cliqueu aquí.

Visita al nucli antic i
rodalies de Romanyà

Visitarem el menhir de la Murtra, el
cementiri municipal, on hi ha la tomba de Mercè Rodoreda i el
conjunt megalític de la Cova d’en Daina.

RECORREGUT – PUNTS
D’INTERÈS

Romanyà
de la Selva, pertany al municipi de Sant Cristina. Fixeu-vos amb les
cases del nucli antic, del voltant de l’església, totes construïdes
amb pedra, i que ens transporten, si deixem estar els cotxes i amb
una mica d’imaginació, a temps medievals.

És fàcil
d’imaginar-nos, veient el nucli antic de Romanyà, que de qualsevol
cantonada ens pot sortir un cavaller, un monjo o qualsevol personatge
de l’època.

Es té
constància de l’existència de Romanyà com a límit de la Vall
d’Aro des de l’any 881 en un diploma del Rei Carlemany, i de la seva
església, de l’any 1019 com a pertanyent a Girona.

La
història de Romanyà està lligada a Santa Cristina d’Aro des del
1858, any de la independència de Santa Cristina respecte a Castell
d’Aro. Malgrat tot, a la gent de Romanyà els era molt més senzill
de comunicar-se amb Llagostera, (per anar al seu mercat setmanal) que
no anar al llunyà poble de Santa Cristina.

LA CREU DE ROMANYÀ

La Creu de
Romanyà, situada a l’esquerra del nucli en direcció a Calonge.

Fou
inaugurada l’agost de 1904.

D’una
alçada d’uns 7 metres, alguns dels seus blocs pesen prop d’una tona.
La seva construcció es degué a l’acord d’alguns propietaris del
terme de Romanyà, d’acord amb el pensament del Pontífex Lleó XII,
que recomanà alçar creus als cims de les muntanyes en homenatge a
Crist.

el menhir de la Murtra

Manuel
Cazurro Ruiz, l’any 1912 publica una ressenya d’aquest monument amb
croquis del menhir, llavors caigut.

El Menhir
antropomorf de granit va ser redreçat l’any 1952, per una colla de
voluntaris guixolencs i Cristinencs, i per membres del Centre
Excursionista Montclar de Sant Feliu de Guíxols, sota la batuta de
Lluís Esteva .

Possiblement
fou construït aproximadament vers 3000 – 2500 a. C.

Cementiri

Aquí hi
reposen les despulles de la famosa escriptora catalana Mercè
Rodoreda.

Mercè Rodoreda i
Romanyà

L’any 1972
l’escriptora Mercè Rodoreda s’instal·là en un dels nous xalets de
la urbanització adjacent al nucli de Romanyà, després de retornar
de l’exili. Aquest xalet, apel·lat aleshores El Senyal (avui El
Senyal Vell), propietat de la seva amiga Carme Manrubia fou testimoni
de l’acabament de la novel·la Mirall trencat (1974), del recull de
Viatges i flors (1980) i de la redacció de Quanta, quanta guerra…
(1980), la seva darrera novel·la publicada en vida. Estudioses de
l’obra de Rodoreda com Mari Àngela Vilallonga o Carme Arnau han
assenyalat la importància dels espais de Romanyà a la literatura de
la darrera etapa de l’escriptora. A més, hi ha una demostrada
presència d’aquests espais dins les novel·les esmentades o els
"Viatges a uns quants pobles" de Viatges i flors. Així,
apareixen parts del jardí del xalet El Senyal Vell a Mirall trencat,
atès que la redacció fou paral·lela a la concepció del jardí.
Igualment, "Viatge al poble de la por" de Viatges i flors
és un retrat quasi literal de la casa i el seu jardí. En aquesta
línia, Quanta, quanta guerra… immortalitza la masia El Refugi i
els boscos de Romanyà. L’estudiosa Vilallonga destaca així
l’estreta relació que es palesa entre les obres de la darrera etapa
de Rodoreda i el seu entorn més immediat de Romanyà, que
converteixen la població en un espai literari en si.

Rodoreda
morí l’any 1983 a Girona i fou enterrada al cementiri de Romanyà de
la Selva, tal com ella havia desitjat.

CUCA DE LLUM

Carregueu-me
bé la pila

que he de fer
molta claror,

asseguda en
branquilló

que és cosa
que molt s’estila.

Ja ve la
fosca i, tot d’una,

encenc el meu
fanal verd,

instal·lada
prop d’un gerd

per engelosir
la lluna.

Sóc un estel
de la terra;

si mà
incivil em desterra

i em reclou
dintre d’un got,

m’apagaré de
seguida,

i que la mà
entossudida

em torni a
encendre si pot.

conjunt
megalític de la Cova d’en Daina

El dolmen
és un dels més complerts que es conserven. Pel tipus de
configuració del sepulcre, es dedueix que fou construït vers al
2700 – 2200 a. C.

Es tracta
d’una galeria coberta amb forma de U feta de lloses de granit. Del
túmul artificial de tendència circular – ovalada i del seu cròmlech
en queden restes molt visibles. El monument fa interiorment 7,60 m de
llarg per 1,70 d’ample i 1,50 d’alçada màxima.

Les peces de més grandària
recuperades de l’aixovar foren trobades en l’excavació de Pere Cama
i Casas el segle XIX. Altres de més petites pertanyen a l’excavació
d’Esteva Cruañas. Del conjunt cal destacar nombrosos ossos molt
fragmentats i moltes dents de gent gran i de criatures. Set puntes de
sílex de diverses tipologies i fragments de ganivet, també de
sílex. Dos fragments ceràmics amb línies incisives i un altre
fragment de vora, potser campaniforme. Més de tres centenars de
grans collarets d’esteatita i de calaïta. Dues plaquetes de
fibrolita de color gris verdós i dues altres de sorrenca molt fina,
una perforada. Una peça discoidal de pissarra negrosa i una petita
peça feta amb una làmina fina d’or, en forma cilíndrica,
enrotllada.

En aquesta
zona s’hi poden localitzar varis suros centenaris. A Romanyà, se
n’hi troben una gran quantitat. Entre ells hi destacava el monumental
Suro Gros, situat molt a prop de la font, dins la pairalia de Can
Cama. Les seves dimensions no deixen cap dubte del perquè del seu
nom, 25 metres d’amplada i 14 metres d’alçada. Aquest gegant, restà
en peu fins al 1957, any en que morí de vell i es destralejà.