La vida a l’escola recull molts instants inoblidables per a les nostres vides… els moments d’interacció amb els altres i els lligams que s’hi estableixen esdevenen meravellosos. Poder observar atentament i deixar-nos sentir és un dels millors regals que, com a docents, ens ofereixen els infants.
Com es mouen, com es relacionen, com arriben a acords i significats compartits… tot plegat tant important i tan decisiu…
A l’espai ja fa dies que els infants juguen amb tubs de cartró i peces de fusta. Cada dia prenen un significat diferent… des de torres de castells, llit de nines o cabanes d’animals, fins a divertits camins interminables. I en aquest construir simbòlic, junt amb les converses que se’n desprenen, neix la necessitat de crear una realitat conjunta… un joc compartit. Paro atenció i sento com parlen de la possibilitat de fer un camí d’obstacles.
– Pero es que yo me voy a caer.
– Mira, pon las piezas así… una al lado de la otra y así pasas por encima!
– Sí, y así no te caes al agua!
[….riures….]
– Mira, yo te ayudo! Dame la mano.
– Biennn! Has llegado al final! has visto?
[……………]
I em paro a contemplar… deixant-me sentir pel plaer del moment. Nodrint-me del seu saber… del seu saber fer. Resulta indescriptible veure com entre ells són capaços de moure el món.
Sense paraules.
