Sobre les 10:30 del divendres 14 de juny ens vam reunir 21 persones de l’Institut Marta Estrada per realitzar la Ia Marxa Nocturna. La trobada va ser distesa i relaxada acompanyada per un petit àpat que cada família va portar per l’ocasió. Els nois i noies de la marxa sobre els primers moments van decidir que amb els grans no feien res i van decidir sortir al carrer a parlar de les seves coses, hi havia joves de 1r, 2n i 3r de l’ESO. Mentre, els adults anàvem fent la xerrada esperant l’hora de la sortida.
Cap a les 12’00 de la nit, i després d’unes breus instruccions, la caminada va arrancar donant la primera passa des de l’Espai Congost en direcció La Torreta passant per l’Hospital i el polígon El Ramassar. L’ambient era eufòric, ens fèiem les primeres fotos caminant, rient i amb ganes de menjar-nos la nit, els kilòmetres, les muntanyes i al final de mullar-nos els peus a la platja. La temperatura era ideal, i les converses queien ara amb un, ara amb un altra. Molts d’ells no tenien ben clar que suposava caminar durant 7 hores de nit i travessant 24 km, però això, en aquell moment no era important, l’important era el moment, la companyia i les ganes de menjar-se el món.
Un cop arribats a La Torreta, deixàvem enrere l’asfalt i 3’5 Km caminant per trepitjar la sorra de la muntanya en direcció al mirador dels 40 Pins. La pujadeta va arrancar les primeres gotes de suor, però amb la fresca de la nit no suposava cap inconvenient.
Vàrem entrar a La Roca travessant el riu Mogent quan portàvem 7’5 km de marxa. Aquí estava previst fer la primera aturada per reposar alguns líquids. Tot i que la temperatura era bona, el fet d’aturar-nos va fer que comencés a refrescar i, els més fredolics, van decidir posar-se alguna màniga més. La marxa va continuar pel Reg del Molí (sota els castell de La Roca, invisible a aquella hora de la nit) en direcció a la pista de Can Plana, passant per corriols dins el bosc. Aquí sí que començava realment la pujada i es començaven a sentir alguns comentaris a la cua del grup. El passeig pel bosc, amb l’acompanyament de la lluna i el seguit de frontals i lots, donava un paisatge brutal i preciós.
Un cop a la pista que ens duria al GR 92, les passes s’anaven retallant fruit de la pendent de la pujada. La roba començava a fer nosa. Uns optaven per callar i concentrar-se en el llum del lot, les tres o quatre passes següents que havien de donar i pensar perquè estaven allà i no dormint a casa seva. D’altres, les més joves, no paraven de xerrar, riure, saltar mentre la pujada anava guanyant graus de desnivell. A dreta i esquerra sortien dolmens, menhirs, però sobretot foscor i ombres produïdes pels lots. Això de caminar pel bosc a aquelles hores no era habitual, però era emocionant i atractiu. De tan en tan anàvem fent petites parades per reorganitzar el grup, i en cada una d’elles, es repetia el mateix mantra: «queda molt de pujada?» «Ens pararem més estona, no?» Començaven els primes signes de cansament i portàvem al voltant de 10 km. Però com el que no vol la cosa, sobre el km 13 travessàvem la carretera BV-5106 (carretera de La Roca a Òrrius) i fèiem la segona parada del vespre als peus de l’ermita de Sant Bartomeu. La vista il·luminada del Vallès Oriental era espectacular. Havíem completat la part més dura de la marxa i allà estàvem, 21 persones sobre les 3 de la matinada menjant uns entrepans amb un lot al cap, mirant el Vallès sota la influència de la lluna quasi plena.
La veritat és que ha estat un grup fantàstic. Quan es deia «en un parell de minuts aixequem els culs i tonem a caminar!!!» estiraven les cames per aixecar-se i qui més qui menys ja allargava el braç per que el que tingués al costat l’ajudés a aixecar-se. Els km ja s’acumulaven a les cames, però continuàvem pel trenca-cames que suposava la pista d’ara pujo, ara baixo, que ens conduiria fins la següent aturada on començaria l’esperada baixada, al Dolmen de Can Boquet (o d’en Toni). Un monument funerari de més de 4.000 anys d’existència que ens va acollir quan portàvem 18 km recorreguts. La veritat es que ja no se sentia cap comentari de cansament. Hi era, el cansament, però la companyia, la lluna, el paisatge, i les ganes d’arribar feien que poséssim una passa darrera de l’altra sense més, per que sí, per que havíem anat a fer allò i per que ens agradava.
Estàvem segurs que el sol tenia ganes de sortir, però la lluna estava mandrosa i no volia deixar-nos encara. La marxa continuava amb uns ànims diferents. L’arribada de la baixada ens donava forces a tothom i començàvem a sentir la olor de la sal del mar. Per corriols, endinsant-nos un altre cop pel bosc, veiem les primeres cases de la vila de Cabrils. Tornàvem a trepitjar l’asfalt que ens duria a la següent parada al cementiri del poble. Les parades s’havien de dosificar per tal de conservar les forces. Portàvem 20 km, això ja casi estava fet. A la sortida del cementiri, es va incorporar a la marxa un nou convidat. Ja l’esperàvem, i quan ens va escalfar amb els seus primers raigs, tots sabíem que la nostra aventura tocava a la fi. Fins i tot, amb la sortida del sol ja veiem el mar. Estava allà, semblava que arribaríem molt abans per que estava allà, casi el podíem olorar….. però encara ens quedaven passes per donar. A l’altra costat, la nostra vella amiga lluna que ens havia acompanyat tota la nit es resistia a marxar, però entenia que el sol ens donaria les forces necessàries per arribar al mar. Uns gossos per aquí bordant, unes cases per allà, una hípica i uns camps de conreu més enllà era el paisatge que ens acostava a Vilassar de Mar. Baixàrem la Riera de Cabrils quan, de sobte, veiem que ja estava, que el mar ara si que estava allà, només ens quedava passar el túnel sota la N II i les vies del tren i…. estava allà, amb la força de les seves onades, amb els surfistes esperant l’onada perfecta. Allà, la sorra tova, les cames cansades. Abraçades, cares felices, rialles, «ho hem fet» «hem arribat».
24’42 km, 4h 40 m de temps en marxa i 7h 10m de temps real. 505 m de desnivell de pujada i 642m de baixada a una velocitat mitjana de 5 km/h. Però la marxa va ser també conèixer-nos, xerrar, suar, patir, divertir-se, superar-se, ajuntar-nos, emocionar-nos…. i sobretot fer-nos veure que ens van els reptes, ens va dir-li a la vida que aquí estem, que dia i nit seguirem posant una passa rere l’altra.
Fins l’any vinent, fins la IIa Marxa nocturna Ins/AMPA Marta Estrada.
Gràcies.
José Luis Romero.
