Com cada any per Sant Jordi, els alumnes de Llatí, Grec i Cultura Clàssica han participat en el concurs “Sant Jordi Clàssic”. Es tracta d’escriure un text de ficció a partir d’una sèrie d’imatges que recreen motius de la mitologia grecoromana des d’una mirada lúdica i irònica.
Aquí teniu els noms de les obres guardonades i de les seves autores:
SEGON CICLE D’ESO
1r Premi: “Bodegó amb cap”, de Lorena Aguilar (4t A)
Accèssit: “Capturar la bellesa”, de Maria Arias (4t C)
BATXILLERAT
1r Premi: “El foc i el sacrifici”, de Marta Abril (1r A)
Accèssit: “El diari d’un boig apassionat”, de Vanessa Barahona (1r A)
Us deixem amb els escrits que van obtenir el primer premi en cada categoria. Gaudeamus!
Anna Prieto
***
SANT JORDI CLÀSSIC 2019. PRIMER PREMI DE SEGON CICLE D’ESO
“Bodegó amb cap”
Lorena Aguilar (4t A)
Ella es trobava a la cuina preparant el sopar per als seus convidats. Feia massa temps que no veia els seus amics i començava a trobar-los a faltar, però el sopar va ser una bona excusa per veure’ls de nou.
La veritat és que ella havia ignorat els seus amics durant un parell de setmanes, cosa per la qual se sentia malament, tot i que creia que era per un bon motiu. Volia protegir els seus amics. Era necessari. I l’única manera de fer-ho era distanciar-se’n fins que aquesta cosa desaparegués. Alguns dies pensava que estava delirant, que només era una mala jugada de la seva ment retorçada; altres dies, en canvi, creia veure aquella ombra recorrent els seus mateixos passos.
Al final va arribar a la conclusió que no era dins cap pel·lícula de terror, i que el que li passava era tan real com la vida mateixa. Tenia por que l’ombra ataqués els seus amics, i és per això que va deixar de freqüentar-los i es va obsessionar amb la misteriosa ombra. Els seus amics li van dir de tot, però a ella no li va importar, ja que tot el que feia obeïa a una bona raó.
Mentre cuinava, recordava aquelles nits en què anava a casa dels seus amics per assegurar-se que tot estava en ordre, i també va recordar aquelles nits en què es quedava tirada al llit amb la mirada perduda, pensant en aquella ombra. Van ser les pitjors nits de la seva vida.
Un dia, farta d’aquesta situació, va decidir fer un pas endavant i descobrir qui era aquella misteriosa ombra que els assetjava. Va agafar un ganivet i va marxar de casa amb l’excusa de fer un volt per la ciutat, encara que en realitat el que volia era assassinar la persona que s’amagava rere aquella ombra. I sí, va aparèixer, va tenir prou valor per mostrar-se.
— Escolta! Per què trigues tant? —va preguntar una de les convidades.
—Oh, perdó! M’havia distret —es va disculpar ella. Tot seguit, va agafar el sopar i el va portar a taula, on es trobaven els seus amics, impacients i famolencs—. Lamento la tardança. Espero que us agradi el menjar.
Per la cara que feien els convidats, es diria que els agradava el menjar.
— Deliciós! Mai abans no havia tastat aquesta carn. De què és?
—Ni idea, crec que és carn de vaca.
— Només per aquest sopar ja et perdono el que ens vas fer —va dir un altre convidat.
— De debò? Gràcies! —va agrair-li ella amb un somriure—. Aquest era l’objectiu del sopar, la reconciliació.
— Doncs ho has fet molt bé, dona. Has aconseguit convèncer-me —va respondre una altra convidada, amb la boca plena.
— Me n’alegro—. Dit això, ella va tornar a la cuina.
— On vas?
— A buscar les postres.
Abans d’entrar al menjador amb les postres, es va aturar en sec i els va demanar una cosa.
— Si us plau, tanqueu els ulls. És una sorpresa.
Els quatre convidats es van mirar confosos, però després van tancar els ulls, tot restant-li importància a la situació. Ella va dipositar el plat al bell mig de la taula.
— Ja podeu obrir els ulls.
Els convidats van obrir els ulls. Immediatament se’ls va fer un nus a la gola.
— Què és això?— va aconseguir dir un d’ells. Estava pàl·lid. No podia entendre si es tractava d’una mala passada de la seva pròpia imaginació o més aviat era una altra cosa. Sobre el plat hi havia el cap d’una dona. I no només això. Tenia serps mortes al cap, i els ulls embenats. Era difícil d’explicar.
— Ella és la dona que ens assetjava, nois —l’amfitriona en parlava com si no l’afectés—. És la dona que planejava acabar amb les nostres vides.
— Quines tonteries estàs dient?
— Ella ens seguia de prop. Recorria els mateixos llocs que nosaltres, només per vigilar-nos, perquè esperava el moment ideal per matar-nos —va seguir explicant-ho, tot traient-li importància als comentaris de desgrat dels seus invitats—. De manera que vaig decidir assassinar-la.
— I per què… Per què no te’n vas desempallegar?
— Perquè vaig descobrir que té alguna cosa estranya —la noia li va treure la bena dels ulls al monstre i va deixar que aquest convertís en pedra els seus amics—. Té un do estrany. No sé d’on ha sortit aquesta dona, però penso que em pot resultar útil. I ara… què tal si passem l’eternitat junts?
***
SANT JORDI CLÀSSIC 2019. PRIMER PREMI DE BATXILLERAT
“El foc i el sacrifici”
Marta Abril (1r A)
Tornava a casa després d’un dia llarg i dur en què les coses no havien sortit com jo m’esperava. I justament quan baixava del tren va començar a ploure moltíssim. De l’estació a casa meva no hi ha un gran recorregut, però vaig arribar mulladíssima. Semblava que els déus estiguessin enfadats. Vaig assecar-me i em vaig estirar al llit per llegir una mica —sempre m’ha agradat llegir amb les gotes de pluja de fons—. Vaig agafar un llibre titulat La capsa de Pandora i el vaig començar a llegir. Portava ja unes quantes pàgines quan, de sobte, va caure un gran llampec, seguit d’un sorollós tro, que va fer que els llums s’apaguessin a tot el pis. No sabia quan tornaria la llum i volia seguir llegint, perquè tampoc podia fer gaire cosa més. Amb la llanterna del mòbil vaig trobar, al segon calaix del moble del menjador, una capsa de llumins i unes espelmes. La meva mare sempre en tenia, per si de cas. Vaig agafar-ho tot i vaig encendre el primer llumí. En aquell moment no podia imaginar tot el que m’esperava.
La primera espurna del llumí va esdevenir una flamarada de foc i hi va aparèixer un rostre d’home. Em vaig quedar petrificada: es pot saber quina mena de llumins són aquests?! De sobte, l’home em va adreçar la paraula:
— Hola, Marta. Encantat de conèixer-te.
— Hola. I tu ets…?—. No sé ni per què va ser aquesta la primera pregunta que vaig fer.
— Mira la capsa i ho descobriràs. Estic segur que sabràs qui soc.
Vaig mirar la capsa i em vaig adonar que hi havia l’escena en què l’àliga li devorava el fetge a Prometeu. Aquest mite me l’havien explicat i l’havia llegit milers de vegades. Aleshores… l’home que se m’havia aparegut era el déu Prometeu?
— Ets… Prometeu? —li vaig demanar.
— Exactament. I, com ja has pogut comprovar, aquests llumins no són del tot ordinaris. Pots demanar un desig. El que tu vulguis i es farà realitat. Cada desig és un llumí; aprofita, que no te’n queden molts.
Vaig mirar la capsa i només en quedaven quatre.
— D’acord. Si tot això és veritat, demano que la noia que m’agrada em faci cas i li acabi agradant.
— Desig acomplert.
Dit i fet. De seguida em va arribar un missatge de la Cristina, la noia que m’agradava. Em deia de quedar perquè necessitava ajuda amb els estudis. A l’endemà vam estar estudiant, però no em va agradar el seu caràcter prepotent, hipòcrita i egoista. Al final vaig ser jo qui no va voler res amb ella. És com si Cupido m’hagués disparat una fletxa de plom. Vaig tornar a casa, vaig agafar la capsa de llumins i en vaig encendre un altre. Prometeu va tornar a aparèixer.
— Què, com ha anat amb aquella noia?
— Malament. Té una personalitat zero atractiva, ja no m’agrada. He perdut tot l’interès en ella. El meu desig s’ha fet realitat, però estic d’allò més decebuda. A veure si amb un altre desig millora la cosa. Vull una casa a la vora del mar de Nova Zelanda. Més igual quina platja sigui, però vull una caseta per a mi, per quan pugui anar-hi.
— Concedit. Ja la tens. Està situada a Wellington.
— Genial. Aquest desig crec que em serà més útil, i resulta més intel·ligent.
Després d’això, vaig començar a dinar i vaig encendre la televisió per veure les notícies. Justament estaven donant una notícia d’última hora: hi havia hagut un tsunami a Nova Zelanda que ho havia destruït tot. No em podia creure el que estava passant. Si de veritat existeix Posidó, no podia haver controlat una mica això dels tsunamis?
Vaig encendre un altre llumí; només me’n quedaven dos.
— Ja m’has tornat a invocar? Ja vols un altre desig?
— Doncs sí. Necessito comprovar una cosa i veure si tot això és tan sols una coincidència o no. Vull predir el futur.
— Concedit. Ara, quan vulguis, podràs veure el futur i saber tot el que passarà.
El primer que vaig veure va ser que la meva mare es cremaria mentre preparés el sopar. La vaig avisar de seguida, però no em va creure, i al final es va acabar cremant. Més tard vaig veure que al meu pare se li trencarien les ulleres perquè les deixaria sobre la taula i passaria el gat i les llençaria al terra. No em va creure i no va fer sortir el gat de l’habitació, de manera que se li van acabar trencant les ulleres. Tot el que veia es feia realitat, però ningú no em creia. Em prenien per boja. Era com si el déu Apol·lo m’hagués imposat una maledicció.
Ja farta que tots els desitjos es convertissin en desgràcies, vaig agafar l’últim llumí i el vaig encendre. Prometeu va aparèixer.
— Bona tarda, senyoreta Marta. Què desitja?
— No desitjo res —vaig respondre, enfurismada—. Vull saber per què cada vegada que formulo un desig tot surt malament. Vull saber ara mateix la veritat.
— No puc dir-t’ho. Ho sento.
— Desitjo saber tota la veritat.
— Doncs si així ho vols, així serà. Tot això passa per culpa dels déus. Cada desig involucra un déu. Els déus us tenen enveja i faran qualsevol cosa per tal que tu o qualsevol altre humà no arribeu mai a tenir més poder que ells. Des del primer moment que els humans els vau enganyar, els déus us la tenen jurada. I crec que tot això que ha passat és per culpa meva. Jo només volia ajudar-vos i, al final, ho vaig empitjorar tot. Durant tota la història de la humanitat, els déus han fet de les seves, però últimament no feien tant de mal perquè ja ningú no creia en ells i havien perdut el seu poder. Si ningú creu en ells, és com si no existissin. Però es van aprofitar d’una jove innocent com tu per obtenir les forces necessàries per tornar a turmentar els humans. I això no hi ha qui ho pari. No t’has de sentir culpable. La cosa no es va fer bé des del principi, i sempre hi ha hagut una guerra entre humans i déus.
— Però hi ha d’haver alguna solució. Nosaltres no tenim la culpa de res. Hem comès errors en el passat, perquè no som perfectes. Ells tampoc no ho són. Dels errors se n’aprèn, i a més ens podem perdonar entre tots. Ha d’haver-hi alguna solució.
Em vaig quedar mirant decebuda la capsa de llumins buida. Vaig tornar a obrir-la i em vaig adonar que al fons de la capsa hi quedava un llumí trencat per la meitat. Potser podia demanar un últim desig que pogués canviar la situació. Vaig encendre’l i vaig demanar que les coses es fessin bé des del principi. Que els humans i els déus es respectessin per sempre, i que s’acabessin aquesta mena de conflictes.
Em vaig despertar al cap d’unes hores amb mal de cap. Semblava com si m’hagués desmaiat. Vaig anar cap a la meva habitació i em vaig trobar una capsa de llumins on apareixia la imatge de Prometeu somrient i envoltat d’éssers humans. Al costat hi havia una nota on hi deia: “Gràcies per canviar les coses. La història de la humanitat serà molt millor gràcies a tu.” La signava Prometeu. Sempre em vaig quedar amb la intriga de saber què volia dir aquella nota.
