L’entrevista ha estat un dels gèneres més treballats durant els primers mesos a l’optativa de Periodisme (1r de batxillerat). Al llarg de les properes setmanes La Benvista anirà publicant una selecció de les entrevistes dutes a terme com a projecte final de la primera avaluació per part dels i les alumnes.
La persona a la qual he decidit entrevistar, és el meu avi matern, ell és la persona més important del món per a mi, tot i que hi ha vegades ens portem la contrària i tinguem ideologies contraposades (per les èpoques en les quals hem viscut), per a mi és la meva persona preferida.
El Rafael Arias Mallafre va néixer l’any 1945 a Barcelona, en una petita família, va estudiar en una escola de capellans i més tard es va formar a l’Escola Oficial de Periodisme i al diari El Mundo Deportivo feia classes de periodisme. Va tenir una gran trajectòria laboral, seguint al Barça, de futbol i hoquei per tot el món i reportant els seus partits. Després va conèixer la seva dona, Gemma (la meva àvia) amb la qual va formar una família, Gemma (la meva mare) i Ricard (el meu tiet). Desgraciadament, als 40 anys se li va detectar un tumor cerebral maligne. Va estar bastant de temps malalt, però gràcies als metges va poder sobreviure, poder seguir amb la seva vida i exercí d’avi fins avui en dia.
El que busco en aquesta entrevista és intentar esbrinar com va ser la seva vida laboral, des del seu punt de vista. I preguntar i recomanar si realment és una bona feina a la qual dedicar-se.
Com i perquè vas decidir dedicar-te al món del periodisme?
Em vaig decidir dedicar al món del periodisme ja de petit tenia molta il·lusió de poder fer el que feien a la ràdio, ja que m’omplia la curiositat. A més des que era petit anava a la ràdio a un programa que de ràdio Barcelona a passar la tarda a l’estudi al carrer Casp, m’assentava a l’estudi i em passava hores escoltant tota classe de programes.
Principalment volies ser periodista esportiu? Per què?
Sí, des de ven petit m’ha encantat l’esport, he estat una persona que sempre m’ha agradat moure’m i tenir l’oportunitat de saber com s’entrena, com es feia… Però per sobre de tot el que més em cridava l’atenció i em feia més il·lusió era el futbol i és al que li vaig dedicar més temps durant la meva trajectòria laboral.
Va ser fàcil trobar feina després dels estudis?
Sí, va ser fàcil, en primer lloc, en aquella època no hi havia una gran demanda pel periodisme esportiu com hi ha avui en dia i, per altra banda, jo vaig tenir la sort que coneixia un molt bon amic que em va donar l’oportunitat d’introduir-me en aquest món meravellós i trobar la meva feina ideal i així de mica en mica vaig començar a treballar per la ràdio.
Has viatjat molt gràcies a la teva feina?
Sí, per sort si ha estat una de les coses més gratificants de la meva feina, poder viatjar i sortir a l’estranger. Acompanyat al Barça per tot arreu i també a altres equips, sobretot he tingut l’oportunitat de viatjar molt per Europa.
Es requereix un bon nivell de la llengua estrangera per a la teva feina?
Evidentment, però a la meva edat, i amb les circumstàncies d’aquella època el nivell que s’exigeix avui en dia en aquesta feina als anys seixanta no era tan elevat. Tot i que em defensava amb el meu coneixement d’anglès, avui en dia hauria d’estudiar molt aquesta llengua per poder dedicar-me a aquest món.
La teva feina afectava la teva convivència amb la família?
Sí, és evident, hi havia una gran quantitat de dies que estaves fora de casa. També havies de preparar els programes esportius a més d’estar moltes hores a l’estudi fins tard. Això feia que el meu horari fos diferent i hi hagués vegades que no em pogués permetre estar amb la meva família. A més cal ressaltar que els caps de setmana era quan estava més ocupat perquè els esdeveniments esportius s’acostumen a celebrar en caps de setmana. Això feia que hi hagués bastants dies que no podia veure la meva família o passar temps amb ells.
Quan anys vas treballar com a periodista?
Vaig treballar quasi quaranta anys de periodista, vaig entrar el 1970 i em vaig prejubilar el 2006.
Trobes a faltar la teva feina?
Sí, realment si la trobo a faltar perquè per mi ser periodista va ser una feina de vocació que em va omplir molt durant la meva vida. És una cosa que sempre portaré amb mi, tot i que ara després de tants anys d’estar recorrent amb el Barça tot el món, s’agraeix una mica de calma. Tot i que sempre m’interessa saber-ho tot i estar informat.
Recomanaries treballar de periodista? És una feina molt sacrificada?
Si, ho recomanaria, però has de tenir moltes ganes de fer la teva feina, estar cent per cent ficat en el tema i tenir temps. Has de tenir en compte que la teva vida laboral t’ocuparà molt d’espai en la teva vida social-personal hi haurà certes coses que no podràs fer. És a dir es tornar una feina molt sacrificada. Però si el periodisme t’omple d’il·lusió i ganes sens dubte és una professió que pot ser molt interessant i pots treure tant profit d’ella.
Finalment, he decidit no fer-li preguntes sobre la seva malaltia, ja que no les considero rellevants per a l’entrevista. A més volia fer de l’entrevista un espai còmode on l’entrevistat se sentís a gust. Tot i això, trobo que amb la resposta de totes les altres preguntes és més que suficient
Text i foto: Bruna Martínez Arias
10-11-2022, Sitges
