El Jaume Benet és un jove de vint-i-nou anys, de Vilanova i la Geltrú. Li agrada molt la natura, passejar per la vora del riu, poder observar algun animaló i banyar-se a l’estiu. També li encanta dibuixar, tot i que últimament no ho fa tant, i l’esport en general. Com a professor li agrada creure en l’alumnat, interpel·lant-lo i fent-lo partícip del seu aprenentatge. Troba que el més important és proporcionar eines perquè l’alumnat desenvolupi la capacitat de reflexió i un esperit crític per afrontar la vida.
Quants anys portes al centre?
És el tercer any. Vaig començar just al curs posterior a l’esclat de la covid. Vaig venir aquí quan estàvem sortint de la pandèmia.
Com està sent la teva experiència pel Benaprès?
Bé. Estic a gust aquí, entre els companys, l’alumnat… A prop de casa, que sempre és important; abans estava massa lluny. Sí, estic molt bé aquí.
En quins centres has treballat anteriorment?
Cada institut funciona diferent, tot i que tampoc no he tingut gaire experiència en altres centres. En total he estat a tres. Vaig tenir sort i m’han tocat substitucions llargues, però sí que cada institut és molt peculiar la manera que té de funcionar. Sobretot, en aquest, canvia molt respecte al que havia vist, més que res perquè tenim el tema de cicles, el restaurant pedagògic… Tot i això, al final el dia a dia a classe sí que és una mica el mateix a tot arreu. Sí que potser tenim uns projectes en un que fem el GEN, que si treballem en projectes o no, les pràctiques d’una altra manera… Però la manera de treballar sí que depèn molt del tipus d’institut, de com sigui de gran.
Vas estudiar magisteri? Per què?
No. Vaig estudiar la carrera de biotecnologia i, després, el màster de professor de secundària.
Quines experiències i anècdotes has tingut treballant?
Al final ja són tantes… De vegades, coses que diuen els alumnes a classe, que et trobes corregint, gent que intenta inventar-se la resposta. De vegades sí que et trobes anècdotes divertides. I quan és Carnaval sempre hi ha experiències per explicar. Una anècdota que recordo és en un anterior institut. A final de curs fèiem un partit de futbol entre professors i alumnat. Les alumnes i els alumnes durant el curs feien un torneig i qui guanyava jugava contra els profes. Recordo quan va passar, que hi havia un estudiant de 4t d’ESO que era molt alt i que, sense voler, em va trepitjar el peu i em va destrossar l’ungla… Em vaig passar mesos amb l’ungla lila. Era un alumne meu i va ser curiós.
Quin és l’objectiu del teu mètode d’ensenyament?
Sobretot, que l’alumnat s’interessi per la ciència, encara que hi ha gent que potser no li interessa massa, que potser està obligat a fer ciències perquè és el que toca fins a 3r d’ESO. Intento que, almenys, tothom tingui aquest esperit de curiositat, que tothom vulgui saber, preguntar, tenir aquest esperit crític de qüestionar-nos les coses, com poder fer bones recerques, com poder investigar, com tenir unes mínimes nocions per poder opinar sobre ciències… I en general, també, formar persones i que d’aquesta manera tinguem persones preparades per a la vida, afectuoses amb tothom i ajidar a aconseguir una societat millor. És una de les milllors coses de treballar amb els més joves, que són la generació que puja. Són el futur i que pot acabar afavorint que tinguem una societat més justa, més ambientalista.
Com creus que et descriurien els teus i les teves alumnes?
No ho sé, cada alumne podria dir una cosa totalment diferent. Això s’hauria de preguntar als alumnes i a veure què diuen. Cadascú segur que té un punt de vista diferent.
Consideres l’ensenyament com un intercanvi, d’alumne a professor i viceversa?
I tant! Perquè, al cap i a la fi, nosaltres també aprenem molt de vosaltres. De maneres de fer, de maneres de pensar, també en relació amb les noves tecnologies. De vegades he de publicar coses a l’Instagram del centre i no tinc ni idea; vosaltres amb això m’ensenyeu molt més. O de vegades fins i tot, com el que deia abans de quan em preguntàveu per anècdotes curioses, ja que de vegades em trobo respostes de feina/exàmens molt interessants que em fan pensar que hi ha altres visions per arribar al mateix lloc. A vegades l’alumnat també t’obre una visió que tu potser no imaginaves. Planteges una activitat i creus que la resposta està molt clara. Però, en canvi, després veus la resposta de l’alumne i també et dius: “ostres, doncs això sí que no ho havia pensat”.
Text: Aroa Garcia de Roa i Marina Martínez Rubió
