Aquest curs, l’alumnat que fa Física i Química a 3r d’ESO va participar al “VIII Festival de Nanociència i Nanotecnologia 10alamenos9“, impulsat per la Universitat de Barcelona i d’altres entitats, on organitzen un concurs de Nanorelats que porta per a títol: “Caben moltes històries al nanomón: ens les expliques?”
Enguany, cinc alumnes d’aquest curs s’han presentat, sota un pseudònim, amb un relat de 200 paraules relacionat amb la nanociència i la nanotecnologia a partir de l’aprofundiment en aquest món gràcies a l’Institut Català de la Nanociència i la Nanotecnologia (ICN2).
Dos dels participants, l’Àlex Vásquez de 3r ESO A i en Daniil Matsulev de 3r ESO C es van classificar com a semifinalistes dels 80 nanorelats que es van presentar al concurs d’instituts de tot Catalunya i van assistir a l’entrega dels premis i diplomes al centre cívic Vil·la Urània de Barcelona el passat 8 de maig i… estem d’enhorabona al centre perquè en Daniil Matsulev va ser guardonat amb el primer premi d’aquest concurs.
En Daniil podrà gaudir de diferents activitats: entrada al congrés anual de SCN2, llibres de divulgació científica, la visita a un centre de recerca i la publicació del seu nanorelat a la revista NPQ. Així també, el seu grup classe tindrà l’oportunitat de visitar un dels centres de recerca dels organitzadors i assistir a una xerrada.
El més important però, és que s’ha classificat a nivell estatal per competir amb la resta de guanyadors de les comunitats que hi participen.
Endinseu-vos en aquest món llegint el seu nanorelat guanyador:
Oscuridad
“La magia de la tecnología es impresionantemente terrorífica. En un breve siglo, pasamos de primitivos aparatos a resultados inimaginables de la mente humana; los nanobots están siendo un ejemplo de ello, un pináculo de la evolución científica. Con el tiempo, las instituciones iban invirtiendo en esta tecnología, que se iba perfeccionando exponencialmente.
Se comenzaron a aplicar en todo tipo de áreas, y más importante: su inyección en el cuerpo humano. Luego, se dio el comando de encontrar las curas para todas las enfermedades, y por desgracia, funcionó. El sufrimiento y dichas enfermedades quedaron en el pasado. En unos años, después de inyectarle a todos los humanos esta panacea, se les pidió a los nanorobots que hagan todo lo posible para su bienestar, y… cumplieron su tarea.
Y aquí estoy yo, 400 años después, inmóvil, con mi cuerpo descompuesto y momificado, con nanomáquinas en mi sangre que me mantienen vivo, siendo incapaz de morir, como millones de personas más. Y sé, que si mis cuerdas vocales no se hubieran podrido años atrás, estaría gritando de la agonía. Al menos poder gritar sería una sensación diferente a la infinita oscuridad que ven mis inexistentes ojos, acompañada por un completo y devastador silencio.”
Només ens queda desitjar-li molta sort a en Daniil a la següent fase!
