Islàndia, aquella illa apartada de la resta del món a la que mai hi aniré, o almenys, això és el que pensava abans de tenir l’oportunitat de participar al programa Erasmus+, que em va possibilitar descobrir Islàndia com mai ho hagués imaginat. Soc Sophie Chiochia, de primer de Batxillerat i a començaments d’aquest any vaig fer un viatge que mai oblidaré.

Durant la meva estada vaig estar amb dues famílies, convivint dues setmanes amb cadascuna, i vaig assistir a classe a l’institut soci Verzlunarskóli Íslands a la capital del país, Reykjavik. Aquesta integració va fer que m’apropés al nou entorn com una ciutadana més, no com una turista.

La integració va ser tal que la germana petita de la primera noia amb qui vaig estar, durant els primers dies em començava a parlar en islandès, fins que s’adonava que si volia que l’entengués havia de parlar en anglès. I sempre que parlaven entre ells procuraven parlar en anglès per tal de no excloure’m, cosa que vaig apreciar molt.

El fet d’estar en famílies té els seus avantatges i inconvenients. Per una banda, t’ajuda a formar aquest vincle amb tots els familiars i t’obliga a sortir de la teva zona de confort per poder adaptar-te a uns estils de vida completament diferents. Per l’altre, aquest vincle fa que l’hora d’acomiadar-se sigui molt més difícil.

I és que acomiadar-se d’una família d’acollida pot arribar a ser més dur que la d’un mateix. Això és degut al fet que quan ho fas de la teva saps que tornaràs, saps que sempre estan i estaran allà. En canvi, amb una d’acollida no tens aquesta seguretat, quan te’n vas saps que hi ha familiars que no veuràs mai més. Tot i que, gràcies a les tecnologies, pots seguir en contacte amb els més propers.

Això també va fer que canviar de família a la meitat de l’experiència va ser més emocional del que m’esperava. Però aquest canvi em va donar l’oportunitat de conèixer una altra realitat diferent del mateix lloc, a més de la possibilitat de veure uns altres racons i fer coses que no hagués fet si m’hagués quedat amb la primera família.

Mentre que amb la primera vaig tenir un estil de vida més habitual d’allà, fent coses més properes, com anar a una de les tantes piscines termals, anar a menjar un gelat típic d’allà (anomenat “Bragðarefur”), veure la ciutat, entrar a l’església (el segon edifici més gran de l’illa) i anar al cinema, a més d’anar a veure balenes.

Amb la segona feia coses més externes i turístiques, com FlyOver Iceland (una simulació de vol sobre diferents indrets d’Islàndia), fer el Golden Circle (una ruta turística molt visitada al llarg de l’any que passa per una cascada anomenada Gullfoss i uns guèisers), veure les tres exposicions del museu Perlan (aquest museu ofereix una exposició de volcans, una d’aurores boreals i una última de glaceres, que engloba entrar en una cova de gel feta per l’ésser humà), anar a esquiar i patinar sobre gel, entre d’altres.

En un mes vaig ser capaç de fer un munt de coses i vaig aprendre molt, a més d’emportar-me un munt de records i nous amics. Ara sé com és viure a Islàndia, però encara queda molt per descobrir d’aquest món perdut, per la qual cosa em veig obligada a tornar en el futur, però aquesta vegada com a una turista.