Aquesta història que us explicaré ara va passar de veritat. És la història de la meva vida! La meva mare, l’Àngels Garriga, era mestra a l’escola quan jo era una nena. La meva mare explicava contes, feia teatre, jugava amb els nens i nenes, anava d’excursió, parlava per la ràdio, ja que en aquella època no existia la televisió, i sempre deia que els poetes en els seus poemes hi posaven les paraules més boniques del món. Oi que vosaltres també ho penseu? També va escriure llibres per aprendre a llegir i a escriure. I molts contes. L’escola on jo anava de petita també s’assemblava a la vostra. Els mestres i les mestres també ens ajudaven molt! La meva família, la Mata Garriga, vivia a Barcelona, als carrers gairebé no hi passaven els cotxes, i els nens i nenes podíem passejar ben tranquil·lament. Sabeu que jo mai anava amb pantalons? Les nenes no podíem anar amb pantalons! Jo i els meus amics cada dia a l’escola anàvem a un estany que teníem a mirar els peixos de color vermell. Però els peixos s’amagaven de nosaltres a darrere d’unes pedres… Però després d’una estona, acabaven sortint, ja que vam aprendre a no espantar-los. Durant tot el dia, a l’escola treballavem amb els mans, els peus, el cor i el cap. A veure si esbrineu què fèiem amb cada part del cos?