Avui hem presentat una proposta diferent als infants: dues safates grans, plenes de tires de cartró ondulat, ocupaven el centre de l’espai.
Les criatures, mogudes per la curiositat, ràpidament dirigeixen la mirada (i les mans) a aquelles muntanyetes. Amb prudència, comencen a agafar pessics de cartró, a comprovar-ne la textura, la duresa del material, a endur-se’l a la boca per esbrinar quin gust té, a mirar-lo de prop, així com omplir-se cada cop més les mans i emportar-se’l a diferents racons de l’espai.
Mentrestant, hi ha qui observa l’escena des de la distància, endinsat en el seu propi projecte.
Quan ja se senten satisfets amb les primeres manipulacions, comencen a incrementar la complexitat de les seves accions en funció del moment evolutiu en que es troben i les necessitats del moment, com ara buidar les safates, aixecar-les i passejar-les, posar-les dretes i deixar-les caure (quin soroll!), seure a dintre… com també fer servir les tires com si fossin claus, ficar-les en pots o forats d’altres objectes o posar-les a sobre, passar un cotxe pel damunt dels cartronets, etc.
De tant en tant, les seves mirades busquen les nostres amb complicitat.
Aquells infants que abans observaven, ara senten més curiositat pel que fan els seus companys i companyes i comencen a participar de la proposta, però sembla que no els motiva gaire i es retiren per iniciar un joc diferent.
Mica en mica, la intensitat de l’activitat va baixant, i l’interès dels infants ja no es centra en la proposta inicial. Ha arribat el moment, doncs, de recollir el material, i és aquí on l’adult pren la iniciativa i incita als infants que vulguin a ficar les tires de cartró en una bossa. Com una part més de l’activitat.
Totes aquestes situacions sorgeixen de l’espontaneïtat dels infants que, moguts pel seu instint, exploren totes les possibilitats d’allò que se’ls proposa, sobrepassant sovint les expectatives de les educadores (fins el punt d’atorgar més protagonisme als recipients que al contingut). La boca i les mans els aporten multitud de sensacions, les quals els van proporcionant informació i coneixements del món que els envolta, i que s’anirant complementant amb futures experiències.
Cada infant té unes necessitats. Cada infant segueix un ritme de desenvolupament propi. Cada infant té uns interessos particulars. I cada infant té unes experiències prèvies úniques. La conjugació d’aquestes característiques fa que la resposta de cada un d’ells i elles a la proposta sigui diferent, i tot està bé, perquè si és la motivació qui guia les seves mans i l’adult es limita a proposar i observar, sense imposar, els infants jugaran amb llibertat.
Perquè, com diu l’Eva Sargatal, “Els infants aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges” (mestra d’Escola bressol, assessora pedagògica i formadora de mestres).
I, tot plegat, en només 15 minuts. Però quins 15 minuts!!!
