L’alumna NCN de 3r d’ESO del nostre col·legi ha estat la guanyadora de la categoria B (adolescents de 13 a 17 anys) del Premi de contes Domingo Riba, concurs organitzat per la Regidoria de Cultura de la nostra localitat.
En les bases del concurs s’especifica que el text ha de contenir alguna referència als valors que són transmesos a través de l’escola o el món de l’ensenyament. L’alumna NCN va participar al concurs amb un relat titulat “Beatriu”. El protagonista del conte és un noi que, d’un dia per a l’altre, per tot el que té: casa, família… Amb l’ajuda d’una antiga amiga de la família, el seu esforç i el seu compromís aconsegueix crear-se un nou futur en el qual decideix ajudar persones que es troben en una situació com la que ell va passar. A més a més, les voltes de la vida fan que el seu pare, que va abandonar la família quan ho va perdre tot, necessiti la seva ajuda. Què farà?
El relat evidencia així els valors de la solidaritat, l’amistat, la generositat, l’esforç i el compromís, la gratitud i el perdó com a pilars fonamentals de la convivència en una comunitat.
Des de l’escola intentem transmetre aquests i molts altres valors i ens satisfà enormement que una de les guanyadores d’aquest premi hagi estat una alumna del nostre centre.
ENHORABONA!!!
BEATRIU
Hola, soc Joan, el típic nom de ric que surt als problemes de matemàtiques. Bé, la meva vida no és que hagi sigut la millor però, entre altres moltes coses, he pogut aprendre que un dia no et falta
res i, a l’altre, et falta tot.
Vaig néixer en una família de classe mitjana, acostumat a no presumir de res i a conformar-me amb el que tenia. La meva mare, Eugènia, treballava dur dia a dia per treure la família endavant.
Feia dies que a casa es notava un ambient estrany. No volia preguntar res perquè la mare treballava deu hores diàries i quan arribava a casa no tenia ganes de res. El pare es passava tot el
dia al sofà; l’únic que feia era queixar-se.
Sonaven les cinc de la tarda al rellotge del menjador al mateix temps que la mare arribava de treballar. De sobte, uns minuts després, toquen el timbre. Arriben factures, factures impagades la
suma de les quals ascendeix a un import molt alt. Ens diuen que l’endemà al matí hem de deixar la nostra casa. L’única manera d’evitar-ho és fent el pagament de totes les factures que es deuen.
Són molts diners i la mare té un salari molt baix, no dona per pagar-ho tot. Ella està atemorida, no sap què dir ni com fer-hi front. Amb resignació, s’enfronta a les queixes i insults del meu pare.
Al dia següent, jo no puc anar a l’escola. He d’estar amb els meus pares, no els puc deixar sols.
Empaquetem totes les coses. Es nota un silenci incòmode, la cara de por de la mare, la cara de pomes agres del pare…
Arriba l’hora d’abandonar la casa, de deixar-ho tot enrere i afrontar els problemes que la vida ens posa al davant. Inesperadament, el pare es dirigeix cap a mi i la mare. Ens diu que no pensa passar
més temps amb nosaltres, que s’emporta els pocs estalvis que els queden i que nosaltres dos ja trobarem alguna solució. Agafa totes les seves coses i marxa.
Allí ens quedem els dos, sols, sense diners, sense casa, sense res. No sabem on anar ni què fer. No tenim familiars propers ni ningú que ens pugui ajudar.
Passem el que resta de dia buscant un lloc on poder passar la nit. Finalment la passem al carrer.
Dormim al terra, un terra fresc i humit, mirant a cadascuna de les persones que passen per davant, i ningú es digna a oferir-nos res.
Passen els dies i la mare no pot més, està cansada ja que fa més hores de treball i no para quieta.
Finalment, trobem un lloc on passem les nits. El podem pagar amb els pocs diners que la mare va guanyant. Jo he de deixar els estudis. No puc posar-me a treballar perquè soc menor. Simplement l’ajudo perquè tot sigui més fàcil.
L’Eugènia envelleix ràpidament. Pateix una depressió molt forta que no pot superar i que l’acompanya fins que acaba emportant-se-la.
Intento buscar solucions per no anar al centre de menors. No tinc ganes d’estar tancat, controlat per altres persones, sentir que el món m’ha caigut a sobre…
Camino pel poble. Veig una taula plena de menjar i una altra de roba. En aquest moment, penso en la fam que tinc i la falta de roba, però no m’ho puc permetre, no tinc diners. M’apropo per veure-ho. Hi ha una dona que em dona la benvinguda, una dona que em coneix, que em fa passar a dins del local i em parla com si em conegués de tota la vida. És la Beatriu, una vella amiga de la meva mare. Em pregunta per ella. Primer no em ve de gust explicar-li el que estic vivint, però realment necessito explicar-ho a algú. Decideixo contar-li tot el que ha passat.
Des d’aquell moment tot canvia. M’ofereix un llit on poder dormir, menjar per poder sobreviure, em promet que em sentiré com a casa i que em cuidarà fins que sigui major d’edat o fins que estigui preparat per marxar. En definitiva, un acompanyament en la meva solitària vida.
Retorno als estudis, emocionat per poder seguir aprenent, cosa que he trobat molt a faltar. Em faig gran, acabo el batxillerat i arribo a la majoria d’edat. Però, què vull fer en un futur?
Estic molt agraït d’haver tingut l’oportunitat de refer la meva vida gràcies a la Beatriu. Que quedi ben clar que tot el que ha fet ella per mi aquests anys, en un futur ho faré jo per ella.
La Beatriu es fa gran i ara em toca a mi ajudar-la.
Decideixo marxar, treballar, guanyar els meus diners per poder viure en un pis i poder anar a la universitat. Aquests són els meus somnis i només jo els puc fer realitat.
Set anys després tinc un pis llogat, uns bons estudis i un bon treball. Decideixo crear una associació per ajudar les persones que estan passant per una situació similar a la que jo vaig haver de viure. He trobat un espai on oferir refugi, un lloc segur per a aquestes persones.
Segueixo parlant amb la Beatriu, és com una segona mare per a mi, la que ha estat en tot i la primera en ajudar-me. He posat nom a l’associació, es diu «BEATRIU». Va per ella.
L’associació es consolida i em permet ajudar a molta gent amb problemes molt diversos: econòmics, socials…
Un dia, apareix un home gran fet pols. Demana menjar, aigua i un lloc per dormir. Tres coses molt importants quan estàs necessitat, quan no tens res, quan ho perds tot. És el meu pare, el que ens
va deixar quan ho vam perdre tot.
No sé què fer: l’ajudo o el rebutjo? El puc perdonar? La rancúnia no porta enlloc. Decideixo tractar-lo com a qualsevol altra persona que acudeix a l’associació. Si tots actuem de la mateixa manera, si paguem amb la mateixa moneda, no aconseguirem canviar res.
