Va arribar una capsa i la curiositat de saber què hi havia ja era un bon començament! Vam fer hipòtesis de què hi podia haver. La mestra anotava totes les idees a una pissarra visible per tots (model d’escriptura). Pesa, no se sent soroll, se sent soroll de vidre, potser és un arbre, potser és una nina, potser és un tambor, potser són boles, potser són unes peses…
Abans d’obrir encara van observar que hi havia lletres, números! En obrir el paquet… vam veure que no es tractava res del què s’havia anotat a la llista! Eren com uns ferros blancs, i en van començar a sortir peces.
Dins en van sortir les instruccions, alguns ja n’havien vist a casa. Va ser bonic com entre tots van anar descobrint les peces, les rodes, els pals, les safates… Numeració, comptatge real, proper a la seva realitat.
Es sentien comentaris com «a casa ho munta el papa, jo ho miro» «jo no havia muntat mai un moble» «on el posarem aquest carro? Per posar-hi les nines?» «Els hi haurem d’ensenyar a les altres classes», «podrem jugar amb la capsa de cartró potser» «hi ha un tornavís, el meu papa el té igual» «Mira, aquí hi ha el dibuix d’una clau anglesa i aquí no la tenim. I ara què fem?»
Ara tenim un bonic carro amb rodes per posar-hi els colors, les pintures, els retoladors, les tisores, els pegaments… per dibuixar, imaginar i crear! Estan contents perquè l’han muntat ells! Un gran treball cooperatiu i en equip!
