S’entén la percepció hàptica com un procés actiu que es podria descriure com “sé que estic tocant alguna cosa o algú” en què es produeix un funcionament integrat de dos subsistemes: el tacte i la cinestèsia; aquest funcionament intencional consisteix essencialment en la recerca activa de informació rellevant, realitzada a partir de l’activitat exploratòria de les mans en el seu funcionament natural (funcionament de les dues mans en moviment: és a dir l’estereognòsia manual). Segons Frölich, la percepció hàptica es pot explicar com a tacte actiu o intencional. En els alumnes amb una discapacitat sensorial és primordial que es posi en marxa el més aviat possible i s’activi un aprenentatge intencional, ja que la tendència natural del nen cec o amb baixa visió és arreplegar-se i tancar-se en si mateix.
Tots els alumnes del centre necessiten aprendre a ”mirar amb les mans” per desenvolupar les seves potencialitats i per iniciar-se en aquest aprenentatge abans han de superar el rebuig a tocar i ser tocats. La mà es converteix en el primer òrgan perceptiu de l’infant amb ceguesa, i és, a partir d’aquesta exploració tàctil, com el nen/a sense visió integra directament el món que l’envolta. Si el nen rebutja el tocar com a conseqüència d’altres trastorns, les estratègies compensatòries hauran de ser diferents. Mentre que la visió ens dóna una informació globalitzada dels objectes i de l’entorn per després passar poc a poc a analitzar els detalls, la informació tàctil és al revés, només després d’una percepció analítica es podrà elaborar una percepció global. D’aquí esdevé una metodologia analítica (de les parts al tot), ja que el procés d’aprenentatge és diferent i, per tant, més lent.
L’objectiu prioritari que es planteja al PROGRAMA DE PERCEPCIÓ HÀPTICA “Mirar amb les mans, de la sensorialitat tàctil a la percepció hàptica” (Catalina Homar, 2003) és que l’alumne pugui reconèixer amb les mans allò que està tocant i així podrà arribar a interessar-se en descobrir el món que l’envolta i a tenir el desig de comprendre’l. Pas a pas podrà arribar a comprendre la permanència de l’objecte, a utilitzar cada objecte de manera funcional, a descobrir l’escalfor d’una altra mà, la forma de la cara de la mare, a entendre conceptes d’espai i les relacions entre els objectes, a integrar l’esquema corporal, etc.
La majoria dels alumnes necessiten la mà de l’adult referent per a iniciar i mantenir aquest tacte actiu i, progressivament, l’acompanyament de l’adult es va enretirant. Però hi ha altres alumnes que, a causa de la seva greu pluridiscapacitat, mai podran realitzar de manera autònoma aquest tacte actiu (per limitacions més motrius que emocionals) és llavors quan el treball “mà sobre mà” serà permanent al llarg de l’escolaritat. L’adult referent moldeja i acompanya les mans de l’infant per tal que aquest pugui accedir a aquest entorn, apropant-lo als objectes i les persones que formen part del seu entorn més proper.
Per facilitar l’accés a la capacitat d’explorar l’entorn, la competència més bàsica per un infant que no hi veu, o que no mira, és el tacte actiu; és fonamental treballar aquest entorn de treball d’una manera sistemàtica a tota la població del centre, inclosos els que tenen resta visual .
