El treball de recerca és una tasca d’investigació que fa tot alumnat de batxillerat. Es treballa aproximadament des de finals de 1r de batxillerat i durant el primer trimestre de 2n de batxillerat.
Des de l’Institut Pere Ribot volem reconèixer l’excel·lència i publicar entrevistes a l’alumnat que així ho desitgi que hagi obtingut una nota de 10 i d’aquesta manera reconèixer el gran esforç realitzat.
Aquest any 2024, continuem la sèrie d’entrevistes amb la Julia Blanch i la primera cosa que volem fer és felicitar-te per la nota, però sobretot per l’esforç i la implicació que has tingut en la seva confecció, és a dir, per la feina feta.
El teu treball es titula Infantis i joves de ningú, infants i joves de tothom: Què passa amb els menors desemparats? i de ben segur que podries estar hores parlant d’ell, però hem d’intentar sintetitzar. És per això que ens deixarem coses de les quals parlar i, per tant, ja demanem disculpes per endavant.
Però, anem al gra!
El primer de tot és saber perquè has escollit aquest tema. Què et va portar a decidir-te, quina va ser la teva motivació?
Estem en un moment de la nostra vida on hem de començar a decidir cap a on ens volem dirigir, tant en els estudis com en l’àmbit laboral. Fa temps que dubto sobre si prioritzar el meu costat més científic o el meu costat més social. No hi havia cap tema científic que m’interessés. I vaig decidir fer un treball de l’àmbit social per ordenar les meves idees i veure si realment ho preferia per sobre de la ciència.
També és cert que la meva família ja feia temps que es plantejava acollir, però mai feia el pas. Amb aquest treball volia acabar de convèncer-los.
Ara et demanaré una cosa molt difícil: resumeix-nos en un parell de frases tot el teu treball.
El meu treball és una anàlisi de com funciona el sistema de protecció a la infància i a l’adolescència a Catalunya i com podria millorar.
Tot i que el resultat del treball és evidentment excel·lent, de ben segur que has tingut moments de dubtes, de densa documentació, … Has trobat gaires entrebancs o dificultats per confeccionar el teu treball?
He de dir que no he trobat gaires dificultats. He hagut d’analitzar molta informació, però no m’ha suposat un problema perquè m’ha agradat molt.
El més difícil ha estat el tema de les entrevistes, haver d’anar sempre darrere de la gent i després fer la seva transcripció. Van ser 7 llargues entrevistes i vaig haver d’invertir-hi moltes hores.
De tot el treball i del seu procés de confecció, quin és el coneixement, la dada o la conclusió que més t’ha impactat i que t’agradaria destacar?
Vaig fer una entrevista a un menor desemparat i vaig demanar-li quin era el seu somni. Jo esperava una resposta referida a algun objectiu de futur, a què es volia dedicar, per exemple. Però la seva resposta va ser que el seu somni era ser una persona normal, ser tractat i tenir les mateixes oportunitats que una persona qualsevol.
Llegint el teu treball veig que l’esquema de com funciona el sistema de protecció als infant i els joves sembla molt ben dissenyat. Però és evident que el sistema trontolla. Per on falla el sistema?
El principal problema és que no es vetlla per a l’interès i el benestar de l’infant. Actualment, hi ha massa menors en el circuit i no hi ha prou personal per dedicar el temps necessari a cada jove, per poder fer-los un bon seguiment, saber quina és la millor destinació i satisfer totes les seves necessitats.
De les teves propostes de millora parles que la més important seria reconstruir o ajudar a les famílies abans de treure l’infant del nucli familiar.
Penso que és el més important. Cal aclarir que hi ha situacions de risc imminent on això no és possible, però hi ha força ocasions on a la família li cal un ajut econòmic o psicològic, i que fent aquesta inversió podríem mantenir el tan important vincle familiar. D’aquesta manera també aconseguiríem no saturar tant el sistema.
Amb tot, també és necessari millorar les mancances greus de personal. Cal dedicar-li més temps a l’infant i que es pugui trobar quina és la millor opció per a ell.
Un cop l’infant ha d’estar desemparat sense dubte la millor opció és una família d’acollida, perquè un centre, tot i que intenti assemblar-se a una llar, no ho és.
És a dir, sempre que sigui possible, la millor opció és que el menor no sigui tutelat per la DGAIA. Si no pot ser, llavors és la família extensa i, sinó, les famílies d’acollida. Anar a un centre hauria de ser sempre l’última opció.
Sovint l’opinió pública equipara menors desemparats amb delinqüència. Creus que la millora del sistema seria inversament proporcional a la millora d’aquesta sensació?
El que hi ha és un gran desconeixement. Jo mateixa el tenia abans de començar a fer aquest treball. Per això fer una conscienciació a la població és essencial.
Sí que és cert que hi ha centres de menors per als que tenen problemes pendents amb la justícia (CREI), però normalment, els infants estan en centres no per culpa seva, sinó a conseqüència de les seves famílies.
Tot i així, és cert que hi ha menors problemàtics en alguns centres. Generalment, actuen d’aquesta manera per culpa de la normativa del centre, ja que pretenen que es comportin d’una manera diferent que els joves de la seva edat. Aquesta diferència es nota sobretot amb els migrats.
Recordo que una de les teves motivacions era convèncer la teva família per a ser família d’acollida. Els has convençut?
Els he convençut per ser família col·laboradora, és a dir que els caps de setmana i festius, sempre que vulguem i ella també, tenim amb nosaltres a una menor que actualment resideix en un centre.
Per acabar només ens queda agrair-te la teva predisposició a fer l’entrevista i felicitar-te per la teva feina i per la teva nota. Ha estat un plaer parlar amb tu.
Finalment, reconèixer la part de mèrit de la professora que t’ha tutoritzat, la Mar Muñoz.
