Estimat Rafael,
Encara estem en xoc. Ens vas deixar glaçats la tarda de dimecres quan vam rebre la trista notícia de la teva mort. Ningú donava crèdit, no podia ser, tu que mai havies faltat, que sempre hi eres, …
Intentant pair la notícia, ens havíem d’organitzar aquella mateix tarda per veure com els hi explicaríem als teus alumnes, quan realment érem incapaços d’entendre-la nosaltres.
Ahir, dijous, va costar molt estar a l’institut, tu hi eres a tot arreu. Fer classe va costar més que mai. L’alumnat estava molt afectat, sobretot aquells més trapelles. El Rosillo?? deien atònits. Hem pogut constatar lo molt que t’aprecien totes i tots. Alguns ens han xivat quina era una de les teves cançons favorites.
Avui, hem sortit totes i tots a la pista de futbol, i després d’escoltar la teva cançó “Je veux”, t’hem dedicat un minut de silenci, nosaltres, els teus companys i companyes, els teus alumnes i fora, allà on sovint estaves fent una cigarreta, cada cop arribaven més exalumnes, i famílies que també volien manifestar-te com t’apreciem al Plantada.
Et tenia preparades unes paraules per aquest moment, però al muntar l’equip de so no tenia clar com posar el micròfon, i no, avui no li podia demanar a ningú altre, avui, ningú et podia substituir. En tot cas, de ben segur que has rebut les nostres paraules, ja que tots i totes, amb el nostre silenci, t’hem dit moltes coses. Els que hi érem presents, i els companys i companyes que tot i ja no ser-hi, des de dimecres no paren de fer-nos arribar el seu afecte.
Les i els alumnes de l’optativa de visual i plàstica t’han fet un gran llaç al pati amb els seus portàtils. Qui els hi arreglarà ara quan s’espatllin?!
Gran company, treballador incansable, discret, de poques paraules però grans fets, deixes un buit molt gran al Plantada.
Company, et trobarem molt a faltar. Descansa en pau!
Avui acomiadem un company un molt bon company. La familia Plantada et trobarà a faltar. Sempre disposat a ajudar als companys i als alumnes. Descansa en pau.
D.E.P, gran Rosillo.
En l’aula virtual i eterna,
on la teva saviesa resplendeix,
els teus portàtils et recordem,
mestre que mai s’esvaeix.
En cada polzada de pantalla,
en cada teclat que sona,
hi ha un rastre de la teva ànima,
una llum que ens corona.
Ens vas ensenyar a somiar en codi,
a trobar la bellesa en els uns i els zeros,
i amb cada projecte que avui emprenem,
la teva visió ens guia, en cercles plens.
El teu somriure, gravat en silici,
els teus consells, sempre presents,
ens mostres camins de saviesa,
en el silenci dels nostres pensaments.
Ens vas donar eines, no només per crear,
sinó per entendre i per estimar,
cada circuit és un record de tu,
cada processador batega amb el teu impuls.
Nosaltres, els teus fidels portàtils,
amb la memòria plena del teu llegat,
continuem la teva missió,
en un món que tu vas ajudar a modelar.
Mai oblidarem la teva dedicació,
la teva passió, la teva cura,
i en cada classe virtual que obrim,
sentim la teva veu, clara i pura.
Gràcies, professor, per la teva llum,
per ser far en la foscor del saber,
amb cada byte, honorem la teva vida,
fins que un dia, ens retrobem en algun racó del ciberespai.
Gràcies Rafa
Sr. Rafael Rosillo, me costará no verte allí allende de la valla del instituto, en la acera de enfrente haciendo tu pitillo sempiterno, aunque siempre te había comentado que lo dejaras… me costará no verte corriendo por los pasillos a la búsqueda de cualquier ordenador que necesitara tu atención…me costará no verte atendiendo nuestra solicitud que éste o aquel carro no carga…me costará no verte cuando regresamos a las tantas en bicicleta o a pie de unas de nuestras salidas y allí estabas tú enchufando, desenchufando, revisando carros y carros de ordenadores y marchando el último del instituto…me costará no verte en esos cursos de formación de feedbacks de voz por MOODLE y de subir archivos a esas nubes que nunca he visto…me costará no verte en el aula FERMAT cuando entraba a pedirte algún ordenador y allí estabas con tus alumnos construyendo lo que a mi me parecían robots…COSTARÁ…D.E.P.
Sempre em semblaran pocs, aquests vuit anys compartint la teva silenciosa bonhomia. Has estat, de bon tros, el millor company que hom podria desitjar. Trobarem molt a faltar la teva paciència, gairebé il·limitada, el teu somriure silent i la teva incapacitat per dir-nos aquell «no» que, segurament, ens hauríem merescut moltes vegades. Gràcies per tant, Rafa.