Francesc Borderia Soler és un sitgetà enamorat del cinema i de la vila. Durant molts anys va assumir la responsabilitat total del Cinema ‘El Retiro’ de Sitges.
Com vas començar a formar part del cinema?
Vaig començar l’any 1968, el mateix que em vaig casar. El president que hi havia aleshores al Retiro va adonar-se que l’empresa que tenia contractada en aquell moment ho deixava i, com que no volien tornar a llogar-ho i sabien que jo estava molt endinsat en el món del cinema, van preguntar-me si estaria disposat a portar-lo.
En aquell moment, de portar un cine no en tenia ni idea; tenia vint-i-cinc anys, però, en canvi, sí que coneixia molt què és el món del cinema en general, d’artistes… Vaig decidir acceptar i vaig portar-lo durant vint-i-sis anys com a programador i responsable total del cinema; totes les pel·lícules que venien les triava jo.
Com era el cinema quan tu hi anaves?
Quan jo era petit el cinema del Retiro era un cinema molt vell que tenia una pantalleta de quatre per quatre metres i la majoria de pel·lícules eren en blanc i negre. No va ser fins al 1955 que la Twenty Century Fox, va crear un sistema anomenat Cinemascope i el Retiro el va poder acoblar a la seva pantalla perquè comptava amb l’espai necessari per fer-ho. Allà va ser quan aquella pantalleta de 4 metres que teníem quan érem nens va convertir-se en una pantalla que feia onze metres per cinc d’alçada i, és clar, el dia que vam anar a veure la primera pel·lícula que es va fer, que recordo que va ser La Tònica Sagrada, vam al·lucinar. Per això avui en dia em sorprèn quan veig les noves generacions mirar les pel·lícules al mòbil.
D’on va néixer el teu interès pel cinema?
Sempre he dit que soc una mica com el nen de la pel·lícula Cinema Paradiso. Jo quan tenia tres anys vivia a l’Eco, ja que quan va acabar la guerra els meus pares es van quedar a València i jo, per motius de guerra, vaig haver de venir a viure aquí. A l’Eco hi havia el director que es deia Josep Soler Tasis, que cada dia anava a prendre el cafè al Retiro. Ell era molt retirista. Aleshores molts dies el prenia amb mi i, mentre que ell era allà prenent el seu cafè, jo me n’anava a la porta del cine i parlava amb el porter, que em portava dins la cabina del cine perquè pogués veure la pel·lícula des d’una petita finestreta que hi havia. Va ser allà quan va començar la meva afició, i des d’allà ja per tota la vida.
Actualment, continues involucrat en el cinema de l’entitat?
Bé, jo actualment soc soci de la Junta Consultiva del Retiro i encara vaig de tant en tant al cinema a veure alguna pel·lícula. A més, continuo escrivint cada setmana a l’Eco de Sitges sobre el cinema i fent petites coses a casa, sigui pel “Facebook” o per altres mitjans, però ja no tinc res a veure amb el que és cine del Retiro com a treballador.
Creus que el cinema, en el teu cas, del Retiro, continua mantenint la seva essència? Per què?
Si, crec que el Retiro com a cinema continua funcionant tot, tot i que el món del cinema ha canviat molt per les noves tecnologies. Jo sempre dic que la gent que no acostuma a anar al cinema i que veu totes les pel·lícules des de la televisió de casa o des del telèfon mòbil sap l’argument de la pel·lícula, però, realment, no l’ha vista. Les pel·lis s’han de veure en el sistema que el director les crea i un director no crea una pel·lícula per veure-la al mòbil; la crea per veure-la al cinema.
Creus que aquest és tan sols un cinema de poble ?
La Societat del Retiro té cent cinquanta-tres anys i el cine en té cent catorze anys. Això vol dir que el Retiro és el cinema més antic de la comarca sencera. És a dir, l’any 1908, quan es va formar, només existia el cinema del Retiro en tota la comarca, per tant, sí que va agafar importància i no el considero un cinema qualsevol.
Recordes cap anècdota destacable que ens puguis explicar?
Una cosa destacable és que les pel·lícules estaven classificades segons edat i si eren aptes o no per tots els públics. Eren les “aptas para todos los públicos” que eren les de Walt Disney i poc més, després hi havia les “películas para mayores”, les “mayores con reparo” y ja les “gravemente peligrosas”. El més important és que són pel·lícules que actualment posen a les tardes a la televisió.
La censura que hi havia en aquella època era summament crítica, ja que la religió estava molt present, sobretot quan va arribar la dictadura.
Però és cert això que diuen que les coses prohibides son aquelles que la gent hi va darrere, per tant nosaltres anàvem al cine i com no érem majors d’edat, només podíem veure les pel·lícules aptes per a tots els públics. Llavors hi havia un guàrdia a la porta del cinema que demanava el carnet per verificar que tenies l’edat i el que fèiem era o colar-nos al cine per alguna porta, que aconseguíem entrar i passàvem per sota la cortina, o bé si trobàvem una parella que anava al cine, els demanàvem si podíem entrar amb ells i ens féiem passar pels seus fills, ja que si anaves acompanyat dels pares podies veure alguna pel·lícula classificada com a més prohibida, que realment eren pel·lícules que avui en dia són molt normals i que eren censurades brutalment sense gaire raó.
Hi ha un fet a l’any 1955 que a conseqüència de l’estreno de la pel·lícula Las nieves del Kilimanjaro es va fer una gran censura en aquesta i la Fox, la Metropol i Columbia Pictures van retirar totes les seves pel·lícules a Espanya en senyal de protesta contra aquesta censura. Llavors vam haver de conformar-nos amb pel·lícules franceses. Aquest tipus de cinema vam estar-lo aguantant durant uns anys aquí a Sitges.
“Nosaltres anàvem al cine i no ens en donàvem conte, són aquestes coses que te’n adones després”
Saps d’alguna pel·lícula molt famosa que va reproduir-se o de la que tinguis un bon record?
La pel·lícula que em va cridar més l’atenció i que encara avui en dia m‘agrada molt és West Side Story. Quan va estrenar-se era un moment en que la joventut érem productes de la repressió del règim i vivíem una mica reprimits. Aquesta pel·lícula ens va obrir les portes a entendre que no tot era com ho estàvem vivint aquí a Espanya i que hi havia més món.
Quan i per què vas deixa de ser el director?
Vaig plegar l’any 1994 per la meva malaltia al cor, quan el metge m’ho va advertir perquè sempre em posava molt nerviós i allò no era gens bo pel que em passa. Fins que el metge no em va advertir, la junta del Retiro no em deixava plegar, tot i que habitualment la junta canvia cada tres anys i els participants no hi poden repetir.
Text: Clàudia Soto
