Aquest curs l’alumnat de l’assignatura de Periodisme de 1r de batxillerat comença a col·laborar amb la pàgina web en moments puntuals per fer notícies d’esdeveniments que tinguin lloc al centre. Avui publiquem l’entrevista que les alumnes María Lucas, Gemma Marrades i Ainhoa Rodríguez van fer a Carles Arola.

Entrevista a Carles Arola

Carles Arola és un pintor muralista, nascut al 1961 a Barcelona, format a l’escola de Llotja a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Va completar els seus estudis amb estades a Itàlia i França. Ha vingut al nostre centre per ajudar a l’alumnat del batxillerat artístic a fer un mural al pati en motiu del dia de l’Artista a Sitges (23/10/19). Per això vam decidir convenient fer-li la següent entrevista: 

 

Quina ha sigut la teva carrera fins ara?

Des de sempre ha sigut Belles Arts.

Quin tipus d’art fas?

El meu estil sempre ha sigut pintura mural.

Per què vas escollir aquesta modalitat?

D’alguna manera, des de molt jove, ho tenia clar. No és fàcil dedicar-s’hi, no hi ha gent que s’hi dediqui, però la perseverança al final és el que et porta a l’èxit.

Quines idees vols transmetre a l’hora d’expressar-te? Totes les obres tenen el mateix missatge?

No, el discurs va evolucionant, diguéssim, cada obra té  uns valors que sempre són els mateixos, però t’adaptes a cada entorn, cada moment, cada espai, una significació concreta.

Què opines de l’art actual?

Hi ha una llei històrica que diu que sempre va endavant. Sí que a vegades l’art ha tingut moments en què potser tenia més rellevància, era més respectat dintre del moment cultural del moment i avui dia pot estar desbordat per altres maneres d’entendre el món.

Consideraries provar coses noves per donar-li un aire més actual?

Sí, però sense perdre el fet que la pintura mural és una mica un art que requereix uns certs espais monumentals. Pots pintar-ho tot per sempre, però ha de tenir una certa grandesa.

De totes les etapes que has viscut, de quina t’has sentit més satisfet?

És que en cada moment quan em pregunten, “Quin és l’obra que més t’agrada?”; responc: l’última. Sempre allò que estàs fent és allò amb el que et sents més identificat. Quan mires endarrere penses, “Ostres vaig ser capaç de fer allò en aquell moment”, però l’últim és el que sents més.

Quins canvis pots remarcar que diferencia la teva generació de l’actual?

Quan  mires la generació precedent penso que era més abnegada, tenia més sentit de l’esforç, de fer-ho tot ells; la gent més gran que jo… El meu model era aquest. La visió dels que venen darrere  és que tot ha de ser com més fàcil, menys llibertat. Tot depèn de tantes coses que no ets prou lliure com per fer el que vulguis. Per a mi la gràcia és que pots pintar en una illa deserta i si et quedes l’últim de la civilització, podries pintar. Avui dia això cada vegada és més difícil, necessites més com… comprar la pintura, comprar això o allò… necessites molt més entorn. Sembla que tu sol no pots fer res.

Has anat a més instituts a fer xerrades i/o projectes d’art?

Sí, he anat a altres instituts com l’escola Ribera d’Ondara a Tàrrega i a altres més escoles de Barcelona.

 Quins projectes vols dur a terme en el pròxim any?

És molt impredictible, és a dir, és una pintura de llarg temps, que a vegades s’encomanen i és un repte en el qual et fas moltes il·lusions. Al final, allò pot quedar com encallat i quan ho dones per perdut, i penses que ja no es farà mai, cosa que et sap greu, al cap de quatre  anys et truquen que ja ho has de començar i que s’ha d’inaugurar d’aquí mig any. És molt llarg tot el procés i, per tant, tu tens expectatives que es van complint més tard, o més d’hora… I, de les que dones per oblidades, encara pot ser que es facin; l’experiència ho demostra.

Amb això podem donar per sabut que cada artista té una manera d’expressar-se, de donar a conèixer i entendre el seu art. Moltes gràcies, Carles, per la teva col·laboració!