En pujar a l’avió amb destinació a Islàndia, sentia por, de saber que marxes un mes sencer i que no saps el que pot passar. Avui, la millor decisió que he pres en els meus setze anys de vida ha estat sens dubte fer un Erasmus a Islàndia.
Des del minut 1 que vam aterrar allà i em vaig trobar amb la primera família que m’acolliria els següents setze dies, la calma i felicitat es van apoderar de mi. Si hagués sabut la d’experiències increïbles que m’esperaven, no hagués dubtat ni un segon de treure’m la por de sobre… Mai m’hauria imaginat que em podria sentir com a casa meva estant en una casa que no ho fos.
La família d’allà, en especial la mare i la nena de la meva edat, anomenada Arndis, es van assegurar que em sentís una més de la seva família. Però no només a casa, sinó també a l’escola. I no únicament ella, sinó tothom. Vaig experimentar una rebuda tan càlida i alegre a un lloc desconegut per a mi que des d’aquell moment ja sabia que les persones que formarien part de la meva experiència serien inolvidables. Absolutament tothom tenia coneixements sobre la nostra arribada i es van assegurar d’integrar-nos i compartir-nos la seva felicitat des que vam entrar per la porta d’aquell increïble institut un dilluns a les 8:30h del matí.
Tot era nou i diferent per a mi, i tan però tan divertit, que a tothom li agradava anar a classe cada dia. Vaig parlar amb moltíssima gent i a poc a poc vaig anar aprenent i coneixent més sobre ells i la seva cultura. Tant la meva família com la del Víctor (el meu company de classe del Benaprès) ens portaven a fer tota mena d’excursions, des d’anar a esquiar, fins a museus, atraccions típiques o un simple gelat mentre nevava a deu graus sota zero. Tot em semblava surrealista.
A mesura que passaven els dies, vaig anar creant vincles molt especials amb gent que ara els considero els meus millors amics d’allà. I fins i tot els professors interactuaven amb nosaltres constantment i s’asseguraven que estàvem inclosos en les activitats de classe si així ho desitjàvem. Ens van fer un horari, i de mica en mica jo me’l vaig anar adaptant a les classes que més m’agradaven i en les que podia participar, que van ser principalment anglès i espanyol, on feia aquestes dues assignatures amb moltes classes, amb gent molt més gran que jo. Les hores que considerava oportunes, les passava a la biblioteca avançant feina meva que rebia de l’institut.
No hi havia ni un sol dia que no me’l passes rient, divertint-me i descobrint totes les coses noves que envoltaven la meva vida constantment. Em va fascinar l’aprenentatge que ells inconscientment em van donar sobre la seva cultura, maneres de fer, i valors, tan diferents dels nostres. Per això, cada tarda fèiem alguna cosa per a no quedar-nos a casa, i haig de confessar que el meu pla preferit després de classe va ser anar a les meravelloses piscines termals que tenen a tots els barris i, en acabar, fent un hot-dog i un gelat.
Anar al gimnàs amb amigues també es va convertir en un molt bon pla de tarda, però per a mi l’important no va ser els plans que feia, sinó la companyia. Els pocs “problemes” que vaig tenir els vaig resoldre amb molta facilitat i tot gràcies a com em sentia. Estava tan contenta i plena d’emocions que ni tan sols sabia que se’n podien arribar a sentir tantes en tan poc temps, que sense adonar-me’n, en un país on no és el que jo he nascut, vaig començar a construir la millor versió de mi. L’entorn era tan sa i bo en tots els aspectes imaginables que em permetia fer una cosa que a on visc no faig tant com m’agradaria: ser jo mateixa les 24 hores del dia. Ningú jutjava ni et generava cap malestar, tothom era amic de tothom i només es respirava felicitat en l’ambient. Sens dubte, va ser el que més em va xocar de tota la meva estada.
Els darrers setze dies, tant el Víctor com jo vam canviar de família i vam anar amb la Sara i l’Odinn, dos millors amics amb els quals vam formar el millor grup de quatre en el qual he estat mai. Ens vam portar automàticament els quatre tan i tan bé, fèiem plans cada tarda i sobretot els caps de setmana. Vam pujar una muntanya, anar a moltes piscines, al cine, al karaoke, a jugar a bolos, a una casa d’estiu als afores de la ciutat, a Sky Lagoon, a un brunch, a veure cascades, guèisers i glaciars, vam anar a atraccions impressionants com Fly Over Iceland, de compres… Vam veure coses surrealistes com aurores boreals i paisatges brutals. Fins i tot el pla més senzill era molt emocionant només fent-lo amb ells. Tots dos ens van cuidar molt a mi i al Víctor i això va fer que tinguéssim un vincle superfort tots plegats. També ens van ensenyar quan els encanta la festa, i la veritat, vaig al·lucinar perquè les seves són molt millors que les nostres! Però el més important és que són dues persones que sé que mai oblidaré. A la Sara sobretot, que es va convertir en la meva germana, i viure juntes es va convertir en el millor de cada dia, ens agradaven les mateixes coses i érem molt semblants en molts aspectes.
Sabia que tornar a on visc seria molt dur per a mi. Han fet que cada moment amb ells sigui inoblidable, però sobretot, han fet que pugui ser jo al 100% durant aquest mes. La meva perspectiva envers les coses ha canviat per complet. M’he adonat que allà tothom és feliç perquè no es preocupen per res més que les seves responsabilitats en l’edat corresponent i de gaudir. Sempre somriuen i s’ho passen bé, i m’ha fet aprendre moltíssim d’ells. Es respira un aire tranquil entre tots, sense prejudicis ni pensar el què diran els altres. Són ells mateixos i cadascú construeix la seva millor versió. I considero que he millorat personalment gràcies a aquesta experiència.
Per això, recomano a tothom qui pugui, que no deixi anar l’oportunitat de fer un intercanvi, perquè quan surts de la teva rutina i dels teus àmbits, t’adones de tantes coses, que encara que per a tu et semblin gairebé impossibles, estan molt més a l’abast de tothom del què ens pensem. És molt impactant com la teva vida i la d’una altra persona de la mateixa edat però a un altre país no té res a veure amb la teva i com amb aquesta mobilitat n’aprens molt de la vida. De fet, tothom hauria d’enriquir-se bastant dels islandesos i de com són, i d’això es tracta aquest programa d’Erasmus.
I estic infinitament agraïda d’haver-ne format part i dono les gràcies a tots els que ho han fet realitat i fet que tingui una experiència impressionant per sempre en els meus records.
Isaura Sánchez Robles