Lluny de les pel·lícules americanes (com la terrorífica Carrie), els alumnes i famílies de 2n es van reunir a la sala d’actes el dimarts 28 de juny, per celebrar el final definitiu de l’Institut. Ja que l’ocasió s’ho valia, van venir els nois molt elegants, i les noies precioses, suggestives i elegantíssimes. Alguns docents comentaven que es notava l’efecte del viatge a Itàlia, pel bon gust en el vestir (alguns altres, en canvi, demostraven els aires de hooligans de Mallorca).
Les famílies que van venir estaven satisfetes; a més, hi havia pares i mares que, com a exalumnes que són, ja ho van viure en la no tan llunyana joventut.
Alguns no van venir, potser per no passar vergonya.
L’acte va començar amb els discursos habituals. El director no va poder evitar emocionar-se per la seva situació personal; feia l’últim discurs davant 2n, i vessava indignació per la barbàrie de la guerra d’Ucraïna. Amb la veu ennuegada va acabar dient fort “Slava Ukraïni!” [glòria a Ucraïna!].
El president de l’AMPA, en to més animat, va felicitar els alumnes aprovats, i els va engrescar a seguir endavant, amb l’agraïment a l’Institut que els ha preparat per al món exterior, i ells s’hi han esforçat.
Després va venir el torn dels alumnes. En Miquel Llorens va tenir el toc humorístic personal, recopilant anècdotes (“paraigües s’escriu amb dièresi”); i les noies, Laia K., Bàrbara B., Ester S. i Carla G., van llegir elaborats parlaments de reflexió i valoració, demostrant el motiu de les seves bones notes, i la confiança en el futur. Finalment, el tecnòleg Xavier va fer un breu parlament improvisat (sota els efectes del jet lag de Mallorca i del Premi Extraordinari de Batxillerat, uns exàmens del matí).
L’últim pas va ser el lliurament de fotos de cada classe a tots els alumnes, en una carpeta elaborada pel cap d’estudis (una feinada de moltes hores), patrocinada per l’AMPA. Aquesta va ser l’excusa per fer les fotos dalt de l’escenari.
Com un coet, tothom van sortir al pati nord, a beure un refresc, menjar un tall de pizza, fer fotos davant les buguenvíl·lies, xerrar, i, per sorpresa i traïdoria, rebre les notes de les PAU per internet. Automàticament, emoció i càlculs mentals sobre accés a estudis superiors (que es resoldran en quinze dies).
En fer-se fosc, els últims van marxar. També era la revetlla de Sant Pere, el dia de l’Orgull, i molts havien organitzat un sopar. Sabem que a altes hores de la nit encara estaven en algun local, professors i alumnes.
Amb aquesta ja són 33 anys que a can Macià fem aquesta celebració (1989-2022), amb els sentiments inesborrables que implica. Orgull d’Institut.
