Dijous Sant d’enguany és el 14 d’abril. Data que també celebrem com la més transcendent de la vida de qui dóna nom a l’Institut, Francesc Macià i Llussà.
La seva biografia és plena de fets remarcables, i més d’una llegenda, però no hi ha dubte que tal dia com aquest del 1931 el va marcar per a la història d’aquest país. Tal com sap qualsevol persona mitjanament formada, va ser quan va proclamar la República Catalana, un cop havia guanyat àmpliament les eleccions, i d’acord amb els Pactes de Sant Sebastià entre l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera. Després va venir la tensió amb l’exèrcit i el govern provisional, la negociació de l’Estatut, la reinstauració de la Generalitat, la seva mort el dia de Nadal del 1933, els Fets d’Octubre del 1934, la guerra civil del 36 al 39, la dictadura franquista (1939-1977), i la reinstauració posterior.
A primers dels anys ’80, la direcció de l’Institut es va proposar canviar el nom oficial del centre (“Instituto de Bachillerato número 1”); es van fer diverses propostes, alumnes i docents van poder votar, i la que va guanyar amb diferència va ser la que tots coneixem, Francesc Macià. El 2 de juny de 1987 va ser declarat el nom oficial; ja han passat 35 anys.
Si bé hi ha cinc escoles amb el mateix nom (Vilassar, Òrrius, Cervelló, Súria i Barcelona), biblioteques, centres cívics, places, carrers, parcs, i un llarguíssim etcètera, som l’únic institut amb aquest honor.
Altres vegades, quan no coincideix amb Setmana Santa, hem convocat concursos de murals o fotografies, per recordar-lo. Aquest cop és Pasqua; només aquests mots.
