En un moment en què els moviments de població a causa de les guerres són notícia, ahir l’Assumpta Montellà ens va fer una xerrada en què va descriure un dels capítols més dramàtics de la Guerra Civil espanyola: l’exili. Al desembre del 1938 la guerra, definitivament, està perduda. L’Exèrcit republicà està desfet després de la derrota a la batalla de l’Ebre. La República, la democràcia i la llibertat tenen les hores comptades. L’avanç de les tropes franquistes és imparable, milers de persones arriben a la frontera francesa. Les autoritats franceses estan desbordades per l’allau de persones, gairebé mig milió, sense instal·lacions adequades, ni previsions alimentàries i encara menys sanitàries i higièniques. Les principals preocupacions dels francesos eren l’ordre i la seguretat. Fred, fam, malalties: condicions molt dures en una platja limitada per uns filats i el mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. No hi havia on aixoplugar-se de les freqüents pluges ni de les baixes temperatures de l’hivern. Ben aviat van aparèixer epidèmies, sarna, polls, disenteria, tinya i tuberculosi. Tampoc no hi ajudava el tracte dels soldats francesos. Al crit d'”Allez, allez!” tractaven els soldats catalans i espanyols com a presoners i no pas com a militars defensors d’un estat democràtic.
Enmig de la tragèdia, entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.
És una sort poder haver comptat un any més amb la presència d’aquesta historiadora, que ens mostra la importància de la memòria històrica, de la història explicada per aquells que la van viure, en un moment en què més falta ens fa recordar el mal que va fer el feixisme, la intolerància, l’autoritarisme. Una història tràgica que mostra als alumnes un fet molt llunyà per a ells; algunes llàgrimes i abraçades dels alumnes valen la pena per no tornar a reviure un episodi com aquest, malgrat que avui dia són unes altres platges i uns altres refugiats els que estan patint.
Segur que la xerrada haurà deixat emprempta en molts alumnes i, en la mesura del possible, intentaran que no es repeteixin uns fets tan tràgics. Hem d’aprendre de la història i deixar, si és possible un món millor i més humà del que ens han deixat els nostres avantpassats. Cal que es coneixin persones com aquesta dona que va salvar tantes vides.
Tots podem posar el nostre granet de sorra.