Hola a tots!
Després d’acabar el batxillerat al Frederic Mompou vaig estudiar Enginyeria Biomèdica a la UB. Va ser una experiència increïble, vaig aprendre moltíssim sobre biologia, informàtica, electrònica, física, matemàtiques (moltes), etc. però sobretot de les aplicacions que tots aquests conceptes tenen en el món de la medicina. El meu projecte de fi de grau el vaig fer a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), al laboratori de Nanobioenginyeria, i va consistir a desenvolupar una mena de xip amb condicions controlades d’oxigen, temperatura i flux de líquid per al cultiu dinàmic de cèl·lules de ronyó, el que s’anomena un ‘kidney-on-a-chip’. Tot i que vaig aprendre molt durant l’any que vaig estar treballant en aquest projecte, em vaig adonar que m’havia equivocat, que aquesta mena d’investigació no era per mi, i que preferia treballar a una empresa dedicant-me al desenvolupament de dispositius mèdics.
Amb aquesta idea, vaig enviar una sol·licitud al Trinity College de Dublin per fer el seu màster en Bioenginyeria, amb l’especialitat de dispositius mèdics. Malauradament (o això creia jo al principi), no em van acceptar en aquesta especialitat, i em van agafar en la general, on es feia una mica de tot (enginyeria de teixits, enginyeria neural, biomecànica, biomaterials, fisiologia, etc.). Tot i que no era del tot el que volia fer d’entrada, vaig decidir fer-lo igualment, així que des de setembre de 2016 fins a l’agost passat vaig estar cursant aquest màster a Dublin. I mare meva… quina experiència!! M’ha canviat la vida! La tesi la vaig poder fer sobre un dispositiu mèdic (que era més de tipus electrònic que els de la especialitat de dispositius mèdics, la qual cosa prefereixo molt més, així que va ser una sort que no m’acceptessin!), i la vaig fer a un hospital (St.James’s Hospital), en el departament de Medical Physics and Bioengineering. Consistia a dissenyar, implementar, caracteritzar i validar amb pacients un prototip de monitor per mesurar la pressió arterial i el ritme cardíac de forma contínua fent servir la tècnica oscil·lomètrica (la que es fa servir als típics aparells per mesurar la pressió arterial). Tot el projecte em va encantar, des del disseny del circuit electrònic, fins a utilitzar-ho a una clínica de l’hospital directament amb els pacients. Us he adjuntat una imatge de la presentació en format pòster que vaig fer d’aquest projecte i el pòster en pdf.
Després del màster vaig marxar de viatge durant un mes i mig al sudest asiàtic (aixo no és academic pero val la pena comentar-ho també!!). Va ser una experiència increïble que vaig tenir la sort de viure amb una de les meves millors amigues de la carrera (i del màster també, vam anar juntes a Dublin). Vam visitar Vietnam, Camodja, Tailàndia i Myanmar. Aquest últim… mare meva! Espectacular! Tots em van encantar, pero Myanmar em té enamorada, va ser increïble. És un país preciós amb gent impressionant, que encara no està gaire afectat pel turisme, així que és molt més ‘purament Àsia’ que els altres. Totalment recomanable!
Tornant al tema acadèmic….Just abans d’acabar el màster em van oferir si volia quedar-me treballant a l’hospital durant un any per després fer un doctorat. Em va costar molt prendre la decisió perquè mai havia considerat fer un doctorat (de fet tenia bastant clar que no volia fer-ne cap) i a més suposava quedar-se 4 anys més a Irlanda… pero finalment vaig veure que estava massa a gust a l’hospital i que el projecte em motivava molt, així que vaig acceptar! Així que ara mateix us escric des d’aquí, des del laboratori on treballo com a Research Assistant. Estic en procés d’enviar diverses sol·licituds per beques per poder fer el doctorat l’any que ve, i amb una mica de sort n’aconseguiré alguna i podré quedar-me més aquí. El projecte consistiria a implementar un nou sensor a la clínica on estic. És una clínica de caigudes i desmais, molt especialitzada, on es fan una serie de tests per posar a prova el sistema cardiovascular i mirar de trobar la causa d’aquests episodis. Per ara, es mira la pressió arterial i el ritme cardíac, i el meu objectiu seria afegir un sensor d’infrarojos que mira el nivell d’oxigenació del cervell (que és on al cap i a la fi passa el problema). És un projecte molt novedós que em té molt motivada i m’està fent aprendre molt. Durant aquest any ja començo amb el projecte tot i que no hagi començat el doctorat encara, i si aconsegueixo la beca el podré continuar l’any que ve.
Com podeu veure la meva vida està plena de recerca, de qüestionar-se coses, de fer hipòtesis, de buscar preguntes…Durant aquests anys he recordat molt les classes de mates a l’institut, sobretot les del batxillerat, i també he recordat molt tot el procés del treball de recerca. Encara ara explico a la gent que a l’institut vaig fer un treball sobre bombolles súper interessant (em miren amb cara rara, evidentment), i que em va servir molt per crear unes bones bases de com fer servir el mètode científic. Recordo sempre el treball de recerca com una època en què vaig aprendre molt a fer les coses com calia des d’un punt de vista de la investigació, a seguir un bon sistema per fer preguntes, hipòtesis, buscar respostes i treure conclusions. A dia d’avui continuo aplicant tots aquests coneixements apresos a l’institut Frederic Mompou tant com puc.
Una abraçada, i motiveu-vos molt a estudiar! Val molt la pena!!!!
