Temps era temps, un matí gris i fred d’hivern, en obrir les portes de l’escola , vam trobar a la sala de columnes, un ésser tot enroscat i estrany i gran, moooolt gran.
Respirava profundament i, en acostar-nos i sentir la nostra presència, va obrir un ull, tan sols un ull. Caram quin ull!!!!!!!!!! Tot seguit va fer un gran badall, deixant veure la immensitat de la seva boca i va continuar dormint profundament.
Del seu nas sortien uns filets de fum amb una forta olor de sofre que s’esvaïa quan s’allunyava dels seus narius.
No sabíem d’on venia, ni què volia, ni què hi feia…, però semblava trobar-se molt tranquil·la i a gust, perquè… després de mirar-nos va seguir amb els seus somnis.
Tots intrigats vam començar a investigar de què es tractava: tenia la pell rugosa, freda, dues ales, un cos allargat i unes crestes que anaven des del cap a la punta de la cua. Mirant llibres antics i empolsegats, d’aquells que ja ningú es mira perquè són vells i estan amagats en els prestatges més alts de les biblioteques antigues, vam arribar a la conclusió que… es tractava d’una dragona!!!!!!!!, un èsser mitològic provinent del món de la fantasia.
I…….., què hi feia una dragona a la nostra escola… ??????? -ens vam preguntar-.
Després de llegir molts més llibres i de parlar amb experts en animals fantàstics de tot el món vam arribar a la conclusió que potser l’olor de la pólvora, el soroll dels tabals i la ferum de festa diabòlica dels i de les Patunyetes la van atraure fins al Patufet.
De les hores ençà, resta adormida a l’escola i només desperta quan sap o sent que s’acosta una festa. És llavors quan desplega les seves ales, s’espolsa la mandra de sobre i es disposa a córrer pels carrers tot llençant foc i espurnes , acompanyant i tenint cura dels Patunyetes.
Al cap d’un temps d’estar entre nosaltres ens preguntàrem quin seria el seu nom, ja que no el sabíem, ni vam trobar cap pista que ens donés la solució. Per això vam decidir buscar-li el nom més bonic del món i van ser tots els nens i les nenes de l’escola que el van trobar, es diria SATÀNIA!!! Aquest nom li esqueia perfecte!!!!!!!!!
Van passar els anys i la SATÀNIA es feia gran, tan gran que va decidir ser mare. I és per això, que un dia van aparèixer tres ous gegants, no com els de les gallines, ni com els dels ànecs, ni com els dels estruços, noooo…, molt més grans!!!!!!!! Sí, i de cada un va néixer una satanieta, boniques totes elles!!!!!!!!!!
Totes eren diferents; tenien un color de pell diferent, unes crestes diferents, però totes s’assemblaven una mica a la seva mare.
Al començament els hi dèiem satanietes, però després ens va semblar millor que cadascuna tingués el seu nom propi i, una altra vegada, totes les nenes i tots els nens de l’escola els van triar: PUMKY, PRESUMIDA I GITANA.
Tenien la mida justa perquè un nen o una nena les pogués portar i treure al carrer els dies de festa i així fer companyia a la seva mare. I així és com la família Patunyetes es va anar engrandint.
Però… aquí no acaba la història, eh???!!!!!!
Al cap d’un temps van tornar a aparèixer tres ous més i… sabeu què?????? D’ells, un dia, van tornar a sortir tres noves satanietes…!!!!!!!!! Les BESSONES i la CALBA.
Caram, quin goig que fan els Patunyetes quan, en les festes , surten al carrer acompanyats de la SATÀNIA i les seves sis filles.
Ah!!!!!! I potser us preguntareu… qui és el pare??????
Doncs no ho sabem. Però si un dia ho descobriu, veniu i ens ho dieu i posarem fi a un misteri encara no resolt.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
O……… no !!!!!!
