ORIGEN DE LES FESTES DE LA TARDOR
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de descobrir un llibre que m’ha fascinat, gràcies al treball de recerca que el meu fill està fent pel segon curs de Batxillerat. De fet, m’ha permés canviar la mirada respecte les festes tradicionals i des d’aquest curs he viscut les Festes de la Tardor d’una manera molt més conscient i arrelada amb els nostres ancestres. D’aquesta oportunitat en dóno gràcies. I és que fins el curs passat, reivindicar la Castanyada (que està sent engolida pel Halloween) semblava ser d’obligada militància a les escoles i era decepcionant veure el poc interès social pel manteniment de les Festes Tradicionals Autòctones.
Però resulta que la investigadora Marianna García Legar, en el seu llibre La Rueda de Izpania, exposa l’origen d’aquestes festes i resulta que jo anava força errada. Segons ella, a la tardor es celebra la festa més important i antiga de l’Europa Precristiana: Semain. El festival començava la nit del 21 d’octubre i inaugurava el canvi de l’any que començava amb els sis mesos del Regne de la Nit. Era considerada la festa de transició més important de l’any. Tradicionalment, aquests moments de transició van ser considerats màgics perquè eren moments on s’obrien portals energètics, que ho alteraven tot. Per aquest motiu l’alba i el crepuscle s’anomenaven l’hora bruixa.
“Samaín trae consigo el retorno del año al modo Giamos (Yin) de la experiencia. La noche del 31 de octubre queda cancelado el contrato que la tribu estableció con la Tierra durante el ciclo anterior, contrato que no volverá a renovarse hasta la próxima Candelaria, en febrero. Las semillas ya han sido plantadas para que duerman bajo la tierra y, con ello, ha concluido la labor agrícola. Todo fruto que no haya sido recogido debe dejarse en la tierra, puesto que a partir de este momento sólo a ella pertenece. Ahora la tribu no puede hacer más que esperar. En samaín el año regresa al vientre oscuro de la Tierra, lugar del Otro Mundo, para recomenzar un ciclo completo.”
Per als nostres avantpassats, el negre era el color de la Terra, i per tant era un color sagrat, ja que com més fosca més fèrtil. De fet, majoritàriament les dones de la Terra es vestien de color negre fins a començament del segle XX. Segons aquesta tradició, es considera que tots els fenòmens s’inicien en la foscor, les llavors en la de la terra, els nadons en el ventre de la mare i les idees i creacions en l’inconscient i els somnis. Va ser l’Església Catòlica qui (molt més tard) va demonitzar la foscor i el color negre relacionant-los amb el dimoni.
Semain és l’època que dóna la benvinguda a la foscor i amb ella als nostres difunts que caminen per l’Altre Costat. Eren considerats protectors de la casa i guardians familiars amb qui es pot confiar i amb qui se’ls demana ajuda. El culte als avantpassats era importantíssim per als nostres predecessors.
“Es deber de los vivos recibir con amor y hospitalidad a los que llegan del Otro Lado. Para lograrlo, esa noche se enciende una vela que se deja encendida en el marco de alguna ventana, para iluminar el camino de regreso a casa. La puerta y las ventanas de la casa se dejan sin llave para que los que regresan no encuentren obstáculos al entrar. (…). Se colocan velas delante de las fotos de las personas fallecidas. Se deja encendida la chimenea toda la noche para que no pasen frío. Se pone una castaña tostada y una vela en cada escalón de la casa para que los antepasados puedan moverse por la casa y no estén a oscuras. En esas fechas no está permitido remover ni limpiar los rincones de la casa, ya que se dice que allí se sientan las ánimas. (…) Para la cena se les reserva un lugar en la mesa con plato, cubiertos, copa y servilleta, y se les sirve la cena y la bebida. La costumbre es sentarse a cenar con ellos y ponerlos al día de las novedades familiares del año, hablándoles en voz alta con naturalidad. Esta cena es un ágape familiar compartido entre vivos y muertos. Al final de la misma, sentados al lado del fuego, se cuenta a los pequeños de la familia historias de los abuelos y bisabuelos. Antiguamente , en muchos lugares de la península, niños y niñas tallaban lámparas con forma de cráneo en nabos, sandías y calabazas, dentro de los cuales introducían una vela encendida”
Durant les nits del Festival de Semain, s’eliminaven les normes establertes i es trencaven les barreres temporals i morals. Això permetia dues de les característiques principals de la festa: la disfressa i la consulta oracular. També el sacrifici hi era present. Es solia aprofitar per matar el porc i caçar el porc senglar i el cérvol, i s’oferia a la Terra la sang per garantir la fertilitat futura; per això aquest mes també rebia el nom de Mes de Sang. Sant Martí és una festivitat propera en el temps, l’11 de novembre, i tradicionalment era el moment en el qual es feien baixar els ramats de les pastures de les terres altes per passar l’hivern protegits en les granges. També s’aprofitava per matar el porc i d’això ve la dita “a cada porc li arriba el seu Sant Martí“.
Disfresses, ancestres i menjar a dojo. No està tant lluny del que avui es fa en aquesta estranya barreja castanyada-haloween. De fet van ser els europeus qui en arribar a les terres americanes hi van portar el costum de la festa. Dels naps (més típics a les terres europees) es va passar a les carbasses (més fàcils de cultivar i més apreciades a Amèrica). De fer-les servir per recipient per les espelmes a decorar-les amb enigmàtiques cares. De deixar els racons bruts per les ànimes a decorar amb teranyines les cases. De disfressar-se amb robes velles per celebrar l’entrada als sis mesos de la foscor, a disfressar-se de zombi o de capellà.
Però sigui com sigui, castanyes, galetes de moniatos, bunyols, pa de figues, panellets, Ossos de Sant són la supervivència dels antics “pans d’ànimes” que tenien la qualitat d’acumular en la seva substància totes les benediccions de l’herència familiar. Una part es portaven a les tombes dels morts i l’Església catòlica hi va lluitar aferrissadament considerant-ho diabòlic (avui s’hi porten flors a les tombes per Tots Sants). A Catalunya celebrem la Castanyada o a Astúries, Cantàbria, Galícia, Lleó i Extremadura es celebra el Magosto.
No hi hauria d’haver una Castanyada versus Halloween, sinó comprendre que l’origen és el mateix, però sense tant de marketing.
Marta Hervàs Solà