La Carla es va adonar que no podia marxar del Nepal així i, llavors, s’hi va quedar i va estar ajudant. En un primer moment repartien productes de primera necessitat i mantes pels pobles de les muntanyes, però ràpidament, van veure que això no era suficient.

Cooperaven com amb una ONG i van visitar molts llocs, però un les va impressionar molt perquè les cases estaven fetes de plàstic, era perquè, després del terratrèmol, la gent que vivia a les muntanyes es va adonar que no era segur viure a les zones altes perquè hi podia haver esllevissades, i van decidir baixar a zones més baixes. Allà van construir un nou “poble”, però, com no tenien diners ni materials, van haver de fer-lo amb plàstics i d’altres materials poc segurs. Aquella gent s’havia quedat sense feina i la Carla i les seves amigues van decidir ajudar-los. Amb la gent del poble van construir una fàbrica de catifes, hi treballava la gent del poble i els beneficis els ajudaven a sobreviure.

Al cap d’un temps se’ls hi va acabar el visat i els diners i la Carla va haver de tornar a Barcelona. Va treballar durant tot un any per aconseguir diners i poder tornar al Nepal a continuar ajudant, ja que havien deixat la fàbrica a mitges.

Quan va tornar a Nepal, les persones que treballen a la fàbrica els hi van dir que cada cop feia més fred i que no podien treballar. A la Carla i les seves amigues no els va semblar molt creible, els va semblar que alguna cosa estranya passava a la fàbrica i que això era una excusa per no treballar. Més tard va descobrir que una altra associació els hi estava fent boicot. Com la fàbrica no anava bé van parlar amb la gent del poble i els hi van fer una proposta: els hi van dir que si en sis mesos aconseguien fer-la funcionar els hi regalaven la fàbrica i els telers però que, si no, elles s’endurien el material i el donarien a una altra gent que els hi donés ús. Van passar els sis mesos i la gent del poble seguia sense fer funcionar la fàbrica, llavors, elles van haver d’emportar-se els telers a Katmandú (on ara funcionen en una altra fàbrica).

Va ser un final una mica decebedor, però la Carla n o podia marxar del país amb aquella sensació i, per treure’s el mal gust de boca, va recórrer el Nepal amb una gent que havia conegut allà fent espectacles per als nens i nenes dels pobles de la muntanya. I, fent el pallasso, va aconseguir treure els somriures de la gent del Nepal . I així acaba aquesta història!!!l

Aquí us deixem un VÍDEO on la Carla i les seves companyes ens expliquen el seu projecte i unes imatges de la presentació que ens va portar per explicar-nos la seva història:

Què ens ha aportat aquesta visita??? Doncs moltes coses… de la Carla hem après molt sobre la solidaritat. Per començar, ens hem adonat que, davant d’una desgràcia, no ens podem quedar de braços creuats, ni fer mitja volta com si no estigués passant res. També hem vist que ajudar no vol dir només donar recursos materials, per ajudar de debó cal donar eines i estratègies a les persones a tirar endavant per elles mateixes, donant-los l’oportunitat de créixer i desenvolupar-se. Ara bé, hem de tenir en compte que, a vegades, les coses no surten com nosaltres desitjariem i que, tot i que hi posem tora la il·lusió, ens podem trobar amb entrebancs que poden fer que allò que hem planejat amb tant il·lusió no arribi a bon port… però no ens hem de rendir!!! hem de tirar endavant!!!

Ens ha agradat molt conèixer la història de la Carla i tenim ganes de seguir gaudint de més visites que emocionen!!!

Àxel Diaz Sanchez, Pau Sierra Gonzalez, Leonardo Vitrani Rubiano, Biel Ventura Gonzalez