Estava estudiant la unitat 3 de la matèria de biologia i geologia sobre la hidrosfera quan, a l’apartat dels compartiments on diu que en la seva estructura alguns minerals també contenen aigua, vaig observar la imatge d’un mineral que m’era molt familiar. Es tractava d’una rosa del desert, mineral anomenat així per la seva forma similar a la d’una flor. Aquest mineral és en realitat guix, un d’aquells minerals que conté aigua a la seva estructura mineral: CaSO4·2H2O.
Estiuejo a un poble de Granada, a Castillejar, on el 90% dels seus habitatges son cases-cova excavades a la muntanya, formada per roques sedimentàries de molts milions d’anys d’antiguitat.
Es tracta de cases molt confortables, doncs mantenen una temperatura constant de 19 o 20 graus tot l’any.
Nosaltres no som una excepció i els mesos d’estiu vivim a una d’aquestes cases que va ser construïda a pic i pala fa aproximadament 200 anys.
A mitjans del segle passat els castillejerans extreien de la muntanya i treballaven de manera manual el guix i el venien al sector de la construcció. A les làmines de guix li deien “espejuelos”. Actualment, però, ha cessat l’explotació del guix i Castillejar és considerat un poble turístic, especialment desprès de ser inclòs a “La ruta dels primers pobladors d’Europa”: Castril, Castillejar, Galera, Orce…
Tot respectant el paisatge, les dones encara separen les làmines de guix del sediment i tallen artesanalment el mineral per confeccionar boniques i delicades manualitats.
Tot i ser considerades per l’esoterisme minerals amb propietats curatives i generadores d’energia positiva, les roses del desert són en realitat i simplement agregats de cristalls lamel·lars de guix disposats en forma de roseta i que s’han format dins la sorra o l’argila en medi àrid.
Paula Rodríguez Pedrosa (1rA)
Retroenllaç: El Far d’Hipàtia s’obre al món | El Far d'Hipàtia