Aquí us presento la meva professora de flamenc, Maria Teresa Ferré Padrós, nascuda a Vilanova i la Geltrú. Ballarina, coreògrafa i mestra de dansa, especialitzada en dansa espanyola. Sap fer altres coses i continua formant-se i nodrint-se de moltes matèries, relacionades o no amb el moviment i el ball, però no sap veure’s sense ballar cada dia. És fundadora i professora de “El Prado de Sitges Balla!” amb disciplines de lleure i ensenyant a ballar a adults per hobby, per passió a la dansa i per ajudar en la seva mobilitat i benestar.

On i com va començar a ballar?
Deien els meus pares i avis que vaig començar a ballar davant de la televisió, cada vegada que emetien alguna cosa amb música, fos el que fos, jo em movia, i per això em van apuntar a l’única escola de dansa que existia a Vilanova l’any 1976. Jo tenia 4 anyets.

A quin any vas ser titulada com a ballarina?
El dia 1 d’octubre de 1982, el mateix dia que jo complia els meus deu anys, van donar els resultats dels 28 únics que aquell any vam tenir accés a l’escola. Al cap dels set anys d’Estudi era Titulada com a Ballarina i Mestre de Dansa Espanyola i amb el 2n grau de Dansa Clàssica.

Com recordes els teus començaments amb aquest art a la dansa?
Feliç, eren els moments més esperats de la setmana i res no podia treure-me’ls, ni la pluja, ni els dibuixos animats, ni els aniversaris dels amics del col·legi.

Què destacaries de la teva feina?
Més que la meva feina és la meva vida. Ballo per viure i visc per ballar. És la meva millor manera de comunicar-me, d’ajudar els altres i el motiu del meu dia a dia.

Quin ha estat el desafiament més gran que has trobat a la teva carrera fins ara?
La lluita contínua de començar i de demostrar cada dia. A la nostra professió no només compte el que vas fer ahir, tot comença demà des de zero i de nou. El manteniment físic i mental és constant. A cada audició tornes a començar, a cada projecte hi ha un final, a cada escenari pot ser la teva última actuació, el teu últim cop de ballar amb públic, a cada classe has d’oferir tota la teva energia als alumnes, ensenyar-los i fer que segueixin amb l’interès i les ganes de tornar a la classe següent.

Què creus que és el més important per entrar a una escola de ball: la constitució del cos, l’experiència o el moviment d’un mateix?
Les ganes, el més important són les ganes de ballar, la resta se n’aprèn i es treballa.

El flamenc viu un bon moment?
A l’estranger sempre ens valoren i sempre és en un bon moment pel flamenc i la dansa espanyola.
Al nostre país falta molt per apreciar, valorar i sobretot a falta sentir-nos orgullosos de tot el potencial artístic que tenim.

Em va molt bé que em subratllis tot això, perquè és cert que en l’àmbit estatal hi ha un cert debat sobre què és la dansa. Què és la dansa?
La dansa és vida. És una necessitat. És una manera d’expressar-se i comunicar-se personal i socialment.

Quan creus que s’assabentaran, què és cultura, què és art?
Més que assabentar-se’n necessitem que es respecti, que se’n reconegui la completa importància, la realitat de la seva completa existència. La dansa és cultura perquè és una expressió en moviment.
Les danses són les nostres arrels i la manera que sempre ha tingut el món per celebrar, compartir e interactuar socialment. La dansa és l’art on el cos és una visió estètica que construeix identitats i interpreta allò que les paraules no aconsegueixen expressar.

En què s’inspira per coreografiar?
No tinc una manera única. De vegades és una música i comencen a sorgir passos amb les seves notes, un quadre que m’inspira moviments, una frase que necessito moure per poder-la expressar.

Si haguessis de dir alguna cosa o recomanar alguna cosa a un ballarí o una ballarina que està començant, què li diries?
Que cada dia s’esforci més i més, que apliqui les correccions seves i les dels seus companys, que persegueixi el seu somni, que el vegi cada dia en tancar els ulls i que un dia els obrirà i serà real.
Li diria que ballar és vida, que és un món i ho ha de fer fent-ho el seu món i la seva vida.

La gent de Sitges està interessada en aquest ball?
Malauradament, encara tenim confusió i judicis amb la dansa espanyola, i confonem cultura amb política. Oblidem que són les postres arrels i un patrimoni universal nostre, que perdem per no cuidar-lo i difondre’l. Però personalment estic molt contenta que qui ho prova i ve a conèixer-me es queda i continua descobrint i gaudint de les meves classes i de la dansa.

Què és el més difícil de pujar a un escenari?
No sé respondre… Per mi no és una dificultat, és una necessitat. Puc dir-te que els nervis, la por escènica, la por d’oblidar la coreografia, de caure… però tot això s’oblida i t’omples de sentiments, d’adrenalina, de ganes d’explicar, de força…

A poc a poc, s’estan duent a terme activitats artístiques, en què s’inclouen nens/es amb necessitats especials. Què s’hauria de tenir en present a l’hora de crear un grup amb aquestes característiques?
Jo crec que res diferent de la creació d’un grup d’altres característiques, la responsabilitat, el compromís, el respecte i l’amor han de ser els mateixos. El coreògraf ha de centrar la seva línia de treball a mostrar les qualitats i sentiments dels seus ballarins/participants i amb això conduir-los a gaudir-ne. El que anomenem persones amb necessitats especials, perden aquest adjectiu quan parlem d’art, d’expressió, de sensibilitat, de ball.

Deixant una mica de banda aquest bloc, m’agradaria saber quin ha estat el teu millor moment com a ballarina.
Per sort he tingut diversos moments molt importants en la meva carrera, sigui per l’admissió en companyies somiades, que per realització de pròpies produccions. Però sempre recordo amb grans emocions el dia que es van obrir les cortines del gran Teatre del Liceu de Barcelona i debutàvem Carme, amb direcció de Núria Espert i la coreografia de Cristina Hoyos, de parella de ball amb Juan Ortega. L’imponent silenci, el teatre ple completament, asseguts a platea els meus més rellevants mestres, en Joan Magriñà i la Pilar Cambra, al constant dels meus pares.

Entrevista: Aroa García de Roa
Foto: cedida