Bruts, cansats, afònics, adormits, afamats, peus adolorits… però contents, molt contents. Així van arribar els de l’expedició d’aquest curs a Port Aventura; va tornar a funcionar, en tots els aspectes. Enguany eren 310 (entre alumnes, exalumnes, docents, personal, i familiars). Van poder gaudir de 14 hores al parc. Si bé algun alumne va necessitar atenció mèdica, i altres un cop de mà per gestionar petits incidents, van poder passar-s’ho bé. Tot i que l’Institut va acabar l’activitat lectiva fa deu dies, organitzem l’excursió aquestes dates (divendres 1 de juliol) perquè la visita és més còmoda i profitosa (més hores i menys cues).
És el tancament de luxe a una setmana d’intensíssimes emocions; les notes finals, els resultats de les PAU, els comiats de 4t i el definitiu de 2n de batxillerat, i, com a fet excepcional, el relleu en la direcció després de 18 anys.
Durant dies els alumnes recorden i exageren les anècdotes; el Dragon Khan, el Shambala, l’Huracan Cóndor, el Tutuki Splash, el Silver River, l’Estampida, el “Fúrius Bèicon”, i tants altres llocs són escenari de les seves heroïcitats. Els agosarats que van entrar al túnel del terror (REC@experience), en tenen motiu de sobres.
Vam sortir a les 08.30, amb l’ajut de la Guàrdia Urbana per carregar els sis autocars Sagalés, i a les deu entraven els primers alumnes, molt més àgil que altres anys (dúiem les entrades impreses a l’Institut). No estava gaire ple, a diferència de les setmanes anteriors, i les cues més llargues no passaven de la mitja hora. A partir de les sis, quan marxaven els casals, van desaparèixer les esperes. Per exemple, vam poder repetir el Tutuki Splash sense necessitat de sortir de la barcassa.
Els professors i família ens vam fer la fotografia adjunta, senyal del bon humor que la immensa majoria gastem a can Macià.
Després del “FestAventura”, espectacle final de llum, foc i aigua, vam tornar a quarts de dotze; poc després de la una les famílies recollien fills o germans. Abraçades i petons de comiat, i promeses de retrobar-se.
Ràpidament, el carrer va quedar buit. Tots contents, cap a casa. Només en queda el record. I el final d’una etapa de vint-i-set anys (hi hem anat des del 1995 -i abans, al Tibidabo-).
Nota:
Com a etern responsable, organitzador i acompanyant, agraeixo a tothom l’atenció i reacció, en molts casos magnífica (hi ha abraçades i petons que no s’obliden). Aquesta activitat significa moltes hores de preparació, que no paga ningú.
Molta gent m’ha dit que estic boig de muntar un viatge amb adolescents pel juliol, fins passada mitja nit, sense tenir-ne cap obligació; la raó és coneguda: és una manera de dir “gràcies” als alumnes que s’ho mereixen. La seva alegria és la meva satisfacció. Llàstima que no puguin venir tots els que s’ho mereixen (treball, viatges, colònies, etc.). Potser l’any que ve.
Cesc Terrassa, excap d’estudis
can Macià (1987-2022)
