Pèricles, de Shakespeare, amb cançons de LLuís Llach, per acostar-nos al drama dels refugiats.

El passat 12 de desembre  l’alumnat de batxillerat de l’Esteve Terrades vam assistir a l’espectacle Maremar de la companyia Dagoll Dagom.

Maremar és un versió actual de l’obra Pèricles, príncep de tir, de Shakespeare. Aquesta antiga història manté un paral·lelisme amb la dolorosa realitat actual que vivim als camps de refugiats mediterranis a Europa, combinant els tres llenguatges: text dramàtic, música i dansa. Els cants a capella que fonamenten la música són versions del famós cantant, Lluís Llach.

L’espectacle provoca un gran sentiment d’emoció i fa, també, que et posis a la  pell dels milions de refugiats que han de fugir de les seves cases, a causa de situacions inhumanes. La situació als països d’origen és tan dramàtica que encara que ell mateixos són conscients del que els hi espera embarcant-se en un viatge sense garanties d’èxit, decideixen deixar la seva família, els seus amics i la seva llar.

Maremar és, segons el meu punt de vista, un crit a la llibertat que relacionar la figura del tirà que veiem a la història de Pericles amb la tirania que avui dia vivim al món, una tirania que ens manca de les nostres llibertats i que ens priva de poder expressar-nos lliurement, una tirania que fa que milers de persones morin al Mediterrani.  

Ens hem de quedar aturats sense fer res veient com el mar mediterrani s’està convertint en el cementiri més gran d’Europa?

Pol Campos

1r. de batxillerat

DIANA. Així és com s’acaba aquesta història. És trist que la bondat humana necessiti sempre ser reclamada.

MARINA. Però la història no s’acaba aquí. La mar sempre davant nostre, com una condemna, com una amenaça, com un perill que ens ha allunyat del nostre poble, de les nostres famílies, del nostre futur. Diga’m que ja n’has tingut prou, tingues pietat de nosaltres, ja ha estat suficient la traïció entre els homes en aquesta terra. No estàs tipa d’emportar-te tants nens? Desitjo que la gent pugui veure la mar com un lloc on jugar. En un lloc tan bonic com el mar només hi haurien de passar coses boniques. Aquesta és la meva esperança. El mar… la mare, la maremar.

(El text de Marina són paraules d’Ahmad Al Hamso)