Entre l’any i els dos anys, els infants descobreixen el món amb les mans. En aquesta etapa, els forats es converteixen en una autèntica fascinació: el forat d’una cadira, una capsa amb una obertura, un tub, una ampolla buida… Tot es transforma en una oportunitat per explorar. Allà on l’adult hi veu un objecte quotidià, l’infant hi veu un repte. Es pregunta: hi cabrà? desapareixerà? on haurà anat?
Quan deixa caure una peça dins d’una capsa i ja no la veu, està descobrint una idea fonamental: la permanència de l’objecte. Comprèn que allò que desapareix de la seva vista continua existint, i aquest descobriment és una gran fita en el seu desenvolupament.
A l’espai de Grallers hi ha escenes que, si no ens hi aturem, poden semblar petites i repetitives: un infant que passa una cadena dins d’un tub, la treu i la torna a posar una vegada i una altra; un altre infant que intenta encaixar un rul·lo petit dins d’un de més gran, gira la peça, la prova, l’ajusta i torna a començar; un forat a la cadira que convida a passar-hi la mà; un tub gran enganxat al protector del radiador que acull pilotes, cadenes o cons.
Escenes senzilles, però carregades de significat.
Cliqueu aquí per veure més imatges.
Quan observem aquests gestos, no hi veiem només joc; hi veiem pensament en construcció. Entre l’any i els dos anys, el pensament no és abstracte ni verbal: és acció. És tocar, provar, equivocar-se i tornar-ho a intentar. Cada gest és una hipòtesi. Cada repetició és una comprovació. Cada descoberta és una resposta sobre com funciona el món.
El pensament en construcció es fa visible en la concentració amb què observen, en la perseverança quan alguna cosa no encaixa, en l’alegria quan finalment ho aconsegueixen. És un pensament que neix del cos i del moviment, que necessita temps i experiència real.
Els tubs, les obertures i els recipients esdevenen preguntes: passarà? encaixarà? quedarà a dins? sortirà per l’altre costat?
Quan la cadena desapareix dins del tub i reapareix, quan el rul·lo petit finalment entra dins del gran, quan una pilota cau i sona en tocar el terra, s’estan produint aprenentatges profunds. Experimenten amb l’espai i la mida, amb la relació entre dins i fora, amb la permanència de l’objecte i amb la causalitat. Tal com explicava Jean Piaget, en aquestes edats l’aprenentatge neix de l’acció directa sobre els objectes: no de l’explicació, sinó de l’experiència viscuda amb el cos.
En aquests intents repetits hi ha coordinació ull-mà, motricitat fina, càlcul visual, concentració i perseverança. Hi ha també gestió de la frustració quan no encaixa a la primera, i satisfacció quan finalment ho aconsegueixen. Cada repetició reforça connexions al cervell i consolida descobertes. No és monotonia; és necessitat de comprendre.
Acompanyar aquests moments implica observar, confiar i donar temps. Temps perquè provin, s’equivoquin i tornin a provar. Temps perquè descobreixin que un simple forat pot ser una invitació a explorar, que un tub pot transformar-se en pregunta i que el món respon a les seves accions.
Perquè darrere d’un gest que es repeteix una vegada i una altra, s’hi està obrint una porta al pensament, a la curiositat i a la confiança en un mateix.
