Un infant que mira a un altre mentre juga pot semblar que no fa res, però tot i haver-hi quietud en el seu cos… està fent moltes coses! El seu cos resta immòbil, però, per contra, la seva mirada està focalitzada i atenta a allò que fa un altre, observa, pensa, aprèn… està passiu corporalment però actiu mentalment.
L’infant quan mira com juga un altre fa el que s’anomena observació directa. Com un petit investigador recol·lecta dades de situacions de vida quotidiana o de joc espontani d’altres infants. I va seleccionant, classificant mentalment i endreçant allò que va percebent. Adquireix nous aprenentatges, s’inspira, es motiva a continuar jugant o a jugar a allò que no s’havia proposat abans. L’observació obre camins nous, noves possibilitats.
Albert Bandura (1982) ens parla de la Teoria de l’aprenentatge social. Afirma que l’observació de conductes i models d’altres persones és una eina per a l’adquisició de nous aprenentatges.
Cliqueu aquí per veure més imatges.
I després d’observar el joc que fa un altre infant… l’infant observador decideix quin serà el següent pas. Pot seguir en la tasca d’observació, posar la seva atenció en una altra cosa o inclús passar a l’acció. És a dir, intervenir, afegir-se, participar del joc que ha observat de l’altre, inclús arribant potser a imitar-lo.
Com d’important esdevé, doncs, aquesta “aparent inacció”, altrament dita observació en el procés de creixement dels infants. I paral·lelament, com d’important és la observació que fem els adults del joc dels infants, dels seus moviments, del seu llenguatge… per poder tenir la màxima informació de la singularitat de cada un d’ells i elles i així poder acompanyar-les i acompanyar-los el millor possible. Així que nosaltres també aprenem observant com juguen!!!
