Després de les vacances de Nadal hem vist que els infants de l’Espai Tabalers han crescut molt. I no ho diem només en el sentit físic, sinó també cognitivament. I de fet, ja que en parlem, val a dir que el retorn a l’escola ha estat molt fàcil, cosa que ens ha demostrat que, gràcies a tot@s, es va fer un bon procés d’adaptació.
Cada infant és important i té un gran paper dins aquesta petita societat que és el nostre espai. Les sinergies de tots nosaltres faciliten i creen un ambient o un altre i per això us agraïm que les famílies ens feu arribar qualsevol informació, per irrellevant que us pugui semblar, per cuidar millor de la vostra filla o fill i alhora de tot el grup.
Ja fa uns mesos de l’inici de curs i, uns i altres ens anem coneixent cada vegada més, els infants van compartint més moments de joc, petites estones d’interacció i això fa aflorar un munt d’emocions: alegria, enuig, ràbia, tristesa, gelosia, enyorament, etc. Emocions que, alhora, es van barrejant amb les necessitats bàsiques, tan essencials en aquestes edats (cansament, son, gana, salut…) i que poden alterar facilment el seu benestar.
Hem vist com l’interès cap als altres companys va creixent i tan aviat poden ser un “objecte” més a explorar (tocant-se amb més o menys intensitat, posant el dit al nas/boca/ull d’un altre, comprovant que passa si estiren els cabells, etc.), poden ser algú a qui imitar, com ser un “lloc” on descarregar-se emocionalment.
Totes aquestes emocions són benvingudes, formen part de tots nosaltres. No cal classificar-les en positives o negatives perquè totes són necessàries. Només s’ha d’anar gestionant la manera d’expressar-les i això no és gens fàcil. Els infants de l’espai de Tabalers encara no poden fer-ho amb la parla, no dominen el llenguatge i ho tradueixen amb tot el cos. Ho fan impulsivament, amb tota la seva energia.
Ja haureu vist que, tant l’alegria, com la ràbia o com la tristesa la poden expressar amb mossegades, empentes, abraçades intenses, petons, crits, plorant, etc.
I és quan, les educadores que els acompanyem, intervenim. Descrivim el que veiem, posant paraula al que creiem que estan sentint i oferint altres maneres de demostrar-ho.
(Cliqueu per veure més imatges)
I és molt gratificant veure com van canalitzant els seus impulsos i comencen a tocar-se amb la mà oberta, “suau”, en lloc de fer-ho amb el puny tancat i amb força. I canvien el cop de mà, per una salutació amb la mà estesa, “hola”. I davant la ràbia o la frustració els convidem a picar ben fort a terra amb les mans o amb els peus. O busquem una nina per qui té la necessitat d’estirar cabells. I quan apareixen confrontacions per tocar l’abric d’un o altre, els animem que se’ls reparteixin, de manera que ja s’ha convertit en un hàbit. I davant del neguit que els provoca el plor d’un company, els suggerim que el consolin. I de voler-se agafar la mà per força, han baixat la intensitat i acaben fent una rotllana, apareixent ballades espontànies on els adults no hi hem intervingut. I els hauríeu de veure quan un infant cau i li donen la mà per ajudar-lo a aixecar-se. I algú ja comença a preguntar: -Estàs bé?, tal com ho fem nosaltres o també va dient “gràcies”, amb el seu llenguatge.
I tot sempre des del respecte, fent-los mirar al company per saber que ens està dient, si vol abraçades i petons o potser no en vol.
Estan creant vincles i tot això també els va consolidant com a grup.
Com veieu, el “dia a dia” és molt intens, són molts els aprenentatges en habilitats socials que les vostres filles i fills estan fent! I s’estan fent grans, molt grans com a persones! Felicitats!
“En el nen el moviment és tot el que pot donar prova de la vida psíquica i la tradueix per complet, almenys fins al moment en què apareix la paraula.”
Henri Wallon
