Ja són gairebé les 9,00 del matí i sembla que Capçanes segueix adormit encara. Les primeres veuetes i corredisses d’infants se senten a la llunyania i com cada dia a aquesta hora, les branques de la morera de davant de l’escola es van omplint de nens i nenes amb anoracs de tots colors esperant que arribi l’hora d’entrar. entren d’un en un, més alegres i nerviosos que habitualment i en les seves cares es reflexa l’espera d’un gran dia encara desconegut per a ells. les mestres corretegen amunt i avall deixant enllestits els últims preparatius, i van pensant en veu alta tots els esdeveniments que al llarg del dia s’aniran succeint. Estan nervioses també, però intenten transmetre calma amb un somriure d’orella a orella.
I de sobte, els més menuts de l’escola avisen la primera visita.
– Ja venen, ja venen. Que ja són aquí!!!
I efectivament, poc a poc el pati de l’escola es va omplint de persones grans i petites, de rialles, de corredisses…
– L’escola de Marçà ja ha arribat! – comenten els més grans observant-los encara des de la llunyania.
– I la de Guiamets i la Serra d’Almos també! – criden alguns que ja reconeixen amistats entre els nouvinguts.
És l’hora d’esmorzar, i encara amb timidesa, s’agrupen amb les cares de cada dia.
Ben aviat, un centenar de nens i nenes comencen a caminar cap a la plaça de l’església on els rebrà el representant de l’Ajuntament per donar-los la benvinguda. Els aplaudiments ressonen enèrgicament per tot el poble que ja s’ha despertat, i tot seguit, sota la direcció de la Rosa, l’especialista de música, les quatre escoles canten la cançó de la ZER que ja saben de memòria.
La nostra ZER, que bonica és
Som quatre pobles, els que la formem.
Marçà, Capçanes, La Serra i Guiamets.
Que bonica és, en ella aprenem
Els pares, les mares, els mestres i les mestres aplaudeixen amb emoció en sentir-los cantar tots junts.
Les 10 del matí, és l’hora de començar a fer les activitats de la Trobada. Separats per grups d’edat, tothom busca el seu lloc dins l’escola. Els petits comencen fent un taller de titelles on el principal protagonista és el Xirolet. Els nens i nenes de Cicle Inicial i Cicle Mitjà segueixen al Mario, un pare del’escola, que els explicarà i mostrarà imatges de diferents construccions de pedra seca que visitaran després. Els grans per la seva banda, es troben immersos en les explicacions de la Fina Font i d’en Joan Miró, la narradora i l’il·lustrador de “Xirolet o el beneit”, aquest conte de tradició oral de la Fatarella que ja coneixen d’haver-lo treballat a l’escola. Impressionats, no es poden creure la sort que tenen de conèixer en persona els creadors d’aquest conte i que, a més, els estiguin explicant tot el procés d’elaboració del llibre. Per acabar la petita xerrada, els conferenciants els conviden a una coca fina típica de la Fatarella que es mengen amb molt de gust. Se senten Xirolets!
I arriba l’hora d’intercanviar activitats. Els més petits s’asseuen admirats davant dels artistes i es deixen captivar de nou per la màgia del conte explicat en persona per la narradora. alguns, ja afamats, observen de reüll les coques que hi ha damunt la taula i es pregunten: Seran per a mi?
Els més grans entren a l’aula on els espera el Mario amb el projector. observen les imatges i assenteixen a les seves explicacions tot esperant amb delit que comenci l’itinerari.
– Tot això ho veurem! – pregunta un nen sorprès.
Es lliguen bé els cordons de les sabates i es preparen per a fer l’itinerari de pedra seca.
D’entremig dels arbres, de darrere les roques, dels llocs més remots, emergeixen cocons, marges, aixoplucas, forns de calç, arneres… esperant ser redescoberts per mostrar la història d’un passat no tant llunyà però desconegut per a ells. La forma de vida dels seus avis, besavis i rebesavis pareix danvt dels seus ulls més real que mai.
Mentrestant a l’escola, els nens i nenes de cicle Inicial i Mitjà inicien el mateix itinerari però una mica més curt. A mig camí, es troben els grans i es saluden. Els més petits estan esgotats però feliços van cantant: “Tres quitxols i mig, tres quitxols i mig!!!” Quins xirolets, semblen de debó!!
I els nens d’Educació Infantil, guiats per les mestres, caminen poc a poc cap a les Canals per descobrir els marges de pedra seca.
Les 13’00 h i tothom esgotat i amb ganes de dinar! La pedrera ens espera, on, amb molta destresa, els pares de l’escola han preparat les taules. I sembla que no hi hagi de cabre tothom, però sí!!! A dinar…
La tarda arriba, i els jocs comencen. Tothom agafa d’un sac un dibuix d’un animal diferent, i busca els seus iguals al pati. Cavall? ruc? gat? Després, un cop fets els grups, comencen les activitats del Xirolet: estirar el ruc, construir un marge de pedra seca, portar el Xirolet al molí… Els jocs són tot un èxit i quan encara podrien seguir jugant fins que el sol se n’anés, el rellotge avisa de que és hora de marxar. Abans però, es reparteix el record a cada escola fet per en Joan Miró. I els adéus arriben…
L’escola resta en silenci, cansada de tot el dia. Els nens i nenes de Capçanes es queden al costat de les mestres a recollir calladament. Sobta aquesta quietud que es respira. Però totes les cares conserven una rialla.
**Sense més, agrair la col·laboració activa de l’equip de pares i mares del CEIP San Isidre, del claustre de mestres de la ZER les Vinyes, de la Fundació el Solà, i especialment, de tots els nens i nenes de la ZER, per haver fet realitat aquest conte.
