Arriba la diada de Sant Jordi i amb ella tota una oda a l’amor. Amor per la literatura. I de literatura, en cal parlar i escriure. Aquestes línies pretenen retre un homenatge a tots aquells llibres i escriptors que ens omplen la vida amb paraules.
Sens dubte, aquells que estimem la literatura, l’estimem per la capacitat de construir-nos com a persones. No hi ha res com llegir allò que algú altre va escriure i pensar que som nosaltres aquells qui allà quedem reflectits. Una exploració sorprenent d’un jo que encara no coneixíem, però que rau latent en nosaltres. La literatura ens desperta.
Els textos literaris ens acompanyen, ens guien i ens inspiren. Ens expliquen i ens donen respostes que busquem quan encara no hi ha preguntes. Ens permeten tenir espais secrets en què vivim vides que no tenim i voldríem viure. Gaudir d’aventures i experiències que farien de la nostra vida un camí menys prosaic. Ens permeten, també, patir tragèdies que, d’esdevenir veritat, no les suportaríem, però que en llegir-les desenvolupen en nosaltres actituds vers la vida que ajuden a pair la realitat. La literatura ens permet sentir allò que encara no hem sentit i compartir allò que encara no havíem arribat a compartir. La literatura para el temps i ens regala el d’uns altres i el fem nostre.
No hi ha res com llegir i descobrir que no havia millor paraules per descriure allò que som… i ens guardem aquells pensaments, aquelles paraules com a nostres. I són moltes les formes de literatura, però, sens dubte, és la poesia uns dels gèneres en què la nostra existència es dibuixa en forma de paraula de la manera més subtil però a la vegada colpidora i punyent. Aquestes paraules bateguen en nosaltres i recullen allò que som de la manera més pura i simple, però alhora més bella.
El poema que recomano llegir a continuació és un exemple de com de la forma més breu i rotunda es pot explicar el buit que un sent en perdre la persona estimada. Res no té sentit quan no troba el sentit a estimar. Gaudiu-lo i estimeu. Serà llavors, quan allò que tenim al voltant serà capaç de sostenir-se. De la mateixa manera, la literatura és vital i essencial per a la nostra existència, en ella ens sostenim i amb ella som capaços de viure en les llums i en les foscors. Ella esdevé el nostre Nord, Sud, Est i Oest; la millor de les nostres brúixoles. Sense ella res no podrà fer-se gran, res no ens durà res de bo. Gaudiu-la i estimeu-la. Serà llavors, quan llegir esdevindrà un dels més bells plaers.
Funeral blues
(Stop all the clocks, cut off the telephone)
W. H. Auden
Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last for ever: I was wrong.
The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood.
For nothing now can ever come to any good.
__________
Fora tots els rellotges i el telèfon odiós,
doneu perquè no bordi un os sucós al gos,
tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.
Que els avions voltegin pel cel gemegant fort,
que hi guixin un missatge: El Meu Amor és Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.
Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent,
la setmana de feina i el diumenge indolent,
migdia i mitjanit, la parla i la cançó;
jo em creia que l’amor durava sempre: no.
No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una;
desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.
Traducció de Narcís Comadira
A Digue’m la veritat sobre l’amor, Barcelona, Empuries, 1997.
__________
Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.
Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.
Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.
No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.
Traducció de Salvador Oliva
