Aquest any, un cop més, a Llengua castellana i literatura, hem treballat el text instructiu. I per fer-ho hem creat un robot a partir de materials reciclables. Jo mateixa n’he fet un, al qual he anomenat Fred. Fred, en homenatge al magnífic ballarí Fred Astaire, amb l’esperança que algun dia aquest ésser de cartó trenqui la seva immobilitat i faci honor al seu nom amb uns rítmics passos de claqué.
Cada robot té una forma concreta, una diversitat de colors que el fan únic, i una expressió a la cara que li confereix una personalitat pròpia. De manera que hi ha robots afables, robots esquius, tristos, alegres, i d’altres que, senzillament, mostren una actitud indiferent, relaxada, neutra.
Aquests robots tenen també la seva pròpia biografia. Diuen que un d’ells és un rei defenestrat que lluita per recuperar el seu tron manllevat. I que aquesta pèrdua l’ha ferit, però la seva ferida és una ferida lluminosa, que l’ha convertit en un rei més humà i, per tant, més fort. I també que la robot amable de color malva amb gracioses antenes en forma d’espiral té la lloable missió de col·leccionar els somriures de la gent. Que els arreplega pacientment molt a prop del cor, de manera que li serveixen d’aixopluc els dies de pluja.
També se sap que el robot gris observa el món amb un ull de cada color per tenir-ne una visió més completa, amb un perspectivisme que l’allunya de caure en estúpids prejudicis, convertint-se així en un robot savi. I que el robot ren està disposat a iniciar-se ja, de ben jove, en l’art de volar, deixant en l’aire uns subtils camins de plata semblants a les esteles que deixen els avions.
Fins i tot, arriben notícies de dos poderosos robots que es van enfrontar per mesurar forces, l’un cridant que era el més fort amb la seva boca insondable i de dents esmolades i l’altre, protegit amb el seu blindatge de cartó, aixafant tot el que apareixia al seu pas, bàsicament dissortades formiguetes que es trobaven en el lloc i el moment inadequats. Però al cap d’una estona es van adonar de l’absurditat de la seva lluita, reconeixent l’inestimable valor de l’amistat.
Igualment, es parla sobre la bella robot que carrega, engalanada amb un somriure etern, una caixa que hauria de ser la dipositària dels desitjos immaterials de la gent. Perquè dels desitjos materials, se n’encarrega el robot Papa Noel, el més gros de tots, el pare protector. Es veu que la bella robot i ell no es posaven d’acord sobre quina havia de ser la naturalesa dels regals que feien a la gent. I que, finalment, tots dos van arribar a la conclusió que allò material i allò immaterial havien de conviure junts, per establir així un equilibri perfecte. “Hi ha objectes materials que adquireixen un valor sentimental i esdevenen amb el temps records entranyables”, va ser l’argument del robot pare, que la bella robot va acabar considerant irrefutable.
I no és parla menys sobre la màgia dels petits robots, petits però molt entranyables, que poden ser utilitzats com a amulets, com el lleuger ninot de neu d’escuma flex que ens observa amb ulls innocents i els braços oberts o l’amorós robot gat, que sol amagar-se a les butxaques dels nens i els adolescents a la recerca de caliu humà.
Faran realitat aquests robots els nostres desitjos materials i immaterials? Deixem que facin ús de la seva màgia. I nosaltres posem també de la nostra part, perquè és treballant amb esforç que es construeixen els somnis.
M.
