Els materials que afloren al final de l’itinerari geològic Puiggraciós – Figaró dut a terme ahir pels alumnes de 3r dins la matèria de Biologia i Geologia tenen més de 416 milions d’anys d’antiguitat. Els alumnes van fer un recorregut geològic que els va portar des de l’Eocè marí de la conca de l’Ebre que aflora a la cinglera superior dels cincles de Bertí, a Puig Ciró, fins a les calcàries i pelites metamorfitzades i plegades del Devonià – Silurià, intruïdes per granitoids, que afloren des del camí de Ca l’Oliveres fins al riu Congost, al Figaró.
Els materials que van sedimentar durant el Silurià i el Devonià van patir una intensa deformació estructural i metamorfisme regional com a conseqüència de l’aixecament de la serralada de plegament Herciniana durant el Carbonífer, ara fa uns 300 M.a., quan els continents del nord (el complex Nordamericà, Bàltic i Siberià) van col·lisionar amb el continent del sud (Gondwana) per formar un supercontinent únic anomenat Pangea i un superoceà únic anomenat Panthalassa. Restes d’aquesta immensa serralada, ara erosionada, les trobem a prop de casa nostra aflorant als massissos del Montseny, del Montnegre i de Collserola, però també als Pirineus i a la serra de Prades. Es tracta de materials metamorfitzats, plegats i fallats afectats sovint per intrusions ígnies de composició granítica originades durant les etapes post-orogèniques com a conseqüència de la descompressió.
L’aixecament d’aquesta formidable serralada, segurament més impressionant que l’Himalaia actual, va comportar la immediata posada en marxa dels processos de meteorització i erosió de la roca, generant un sediment que va dipositar-se a les valls i a les conques en ambients de sedimentació fluvial, de transició o marins, en funció de les variacions del nivell del mar. Aquests materials daten del Triàsic (200 – 250 M.a.) i constitueixen les anomenades fàcies germàniques, de les que afloren a la zona estudiada el Buntsandstein i el Muschelkalk.
A l’àrea estudiada no es troben els materials calcaris marins que van sedimentar tot seguit durant el Juràssic i el Cretaci, molt probablement perquè es van erosionar en aquesta zona, doncs sí apareixen en altres localitats properes com el massís del Garraf. Durant aquests períodes que comprenen des de fa 200 M.a. fins a 65 M.a., la superfície continental de la placa tectònica Ibèrica es trobava separada de la de l’Euroasiàtica, de manera que en el que avui és la serralada dels Pirineus hi havia un mar tropical que s’estenia linialment d’Est a Oest i on van sedimentar espessors molt importants de calcàries.
Des de finals del Cretaci (fa uns 95 M.a.) i sobretot al llarg de tot el Terciari, la placa Ibèrica va col·lisionar contra la placa Euroasiàtica. Solidàriament en el temps, Àfrica va empènyer la placa Ibèrica des del Sud, la península Itàlica va xocar al nord contra la placa Euroasiàtica i el mateix va passar amb la placa Índia. El resultat va ser la formació de la serralada de plegament Alpino-Himalaiana, generant els sistemes muntanyosos de l’Atles al nord d’Àfrica, els Pirineus, els Alps i l’Himalaia, respectivament.
A la Península Ibèrica, la formació dels Pirineus va comportar el tancament del mar Pirinenc, l’aixecament de la litosfera i el conseqüent lliscament tectònic dels materials calcaris sedimentats durant el Juràssic i el Cretaci a nord i a sud mitjançant mantells de corriment, formant els Prepirineus francès i ibèric, respectivament. Al mateix temps que els Pirineus prenien alçada, l’erosió actuava sobre les roques, formant dipòsits sedimentaris d’ambients continentals fluvials i al·luvials durant el Paleocè (fa uns 55 M.a.). L’empenta produïda per l’aixecament tectònic dels Pirineus va provocar l’enfonsament de la litosfera al sud, creant la conca sedimentària de l’Ebre que, durant l’Eocè, ara fa uns 35 M.a., va ser envaïda pel mar que es va obrir camí des del golf de Biscaia, al nord-oest. En aquest mar interior de poca profunditat van sedimentar els fangs grisos i les calcàries esculloses de Vic i d’Igualada, mentre que els cursos fluvials d’alta energia, rambles i torrenteres, desguaçaven a prop de la costa els sediments grollers provinents de continent formant els ventalls al·luvials que constitueixen avui dia Montserrat, Sant Llorenç de Munt, Comiols, etc.
Durant el Neògen (5 – 20 M.a.) es va produir l’aulacògen dels Catalànids (Serralades Costaneres Catalanes). Aquest aulacògen és el resultat dels moviments de distensió litosfèrica que van afectar Europa occidental de sud a nord, des de la Península Ibèrica fins a la conca del riu Rhin, a Alemanya. L’aprimament litosfèric va materialitzar-se superficialment en forma de falles normals que configuràren un sistema de horsts (alts tectònics) i grabens (valls tectòniques) que van generar el que coneixem en termes geogràfics com les serralades litoral i prelitoral, i les depressions litoral i prelitoral, respectivament. Des del punt de vista geològic, els Catalànids són producte de moviments de distensió tectònica i no de compressió, de manera que no es pot parlar pròpiament de serralades.
